martes, 7 de noviembre de 2017

diLLUMs d'arts al forn, el logo

I gràcies a Josep Boldó, el nostre col·lectiu disposa ja de logo:


Trobada de novembre


Ahir trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Baltasar Casanova ens va llegir un fragment de l'obra Rojos de sang els arrossars, amb què fou finalista al premi literari de Manlleu i vam fer tertúlia amb base a article proposat per Sisco Lahosa, i Josep Maria Bonet ens parlà del seu proper disc, i vam tastar els panellets de Núria Menasanch, i vam beure i menjar les tapes del Forn de la Canonja. 
I vam presentar el nostre logo.

domingo, 5 de noviembre de 2017

L'article mensual

L'article que cada mes ens proposa Sisco Lahosa. Entre noticies, convocatòries, missatges i neguits, prenem temps per reflexionar i anar paint:
 .
Però, tot això és legítim?
Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directives polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns i altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític modern.
Des de les instàncies de poder espanyoles ( legislatives, executives i judicials a l’uníson) es repeteix que els que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i, en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que no siguin reconegudes com legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns, així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu argumentari, des del 7 d’octubre ( “el que no és legal no és democràtic”) , perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una absurditat com aquesta.
Què volem dir quan parlem de “legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia Aristòtil, fa vint-i- cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre començava a pensar a partir del que , en grec, és la paraula més repetida en els seus textos : “légetai...” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.
El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme la llei”,. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “ fundat en el dret, vàlid perquè és conforme a la llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei, d’on deriva la legitimitat d’una cosa. Afegim, a més, que dret , segons entén el diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.
No hauria de ser gaire complicat d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret, per avalar aquesta obvietat, que mentre que el que és legal només remet, com a fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada moment. Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la llei, és Déu, font inspiradora de la legitimitat del que és legal . I, en sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà, última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis. En el pensament polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.
Per això, Alexis de Tocqueville va formular a “La democràcia a Amèrica”, un clàssic indiscutible i indiscutit del pensament polític modern, que “ quan es vol parlar de les lleis polítiques [...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot ve del poble i tot hi torna”.
En les qüestions que ens ocupen aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”. És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i la seva funció, que no hi ha més legitimitat per al que el Parlament de Catalunya pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat. I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.
 .

Xavier Antich (Filòsof i professor de la UDG). Diari Ara 12/Oct/2017

viernes, 8 de septiembre de 2017

Trobada de setembre

Comença una nova temporada de les trobades dels diLLUMS d'arts al forn.
Normalment ens trobem el primer dilluns de cada mes, però com que els dos primers han estat festius a Tortosa, la trobada de setembre tindrà lloc el 18 de setembre, a partir de les 20.30 hores.
Tothom està convidat a participar, a gaudir de la conversa, a intercanviar inquietuds, idees, sensacions, projectes, etc, sempre al voltant de la cultura, i de compartir taula i menjar al Forn de la Canonja de Tortosa.
De moment ja tenim confirmada per a aquesta trobada, la presència de l'escriptor i fotògraf Vicent Pellicer, que ens obsequiarà amb el passi d'una selecció de fotografies del seu darrer llibre, Terres de l'Ebre i Matarranya, encisadores.


El disgust dels escanyapobres

Un nou article mensuals que ens recomana Sisco Lahosa per a reflexionar:
.
Preàmbul:
Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...
El disgust dels escanyapobres  (Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*
Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.
Hi ha una resposta que sorgeix de forma instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.
De la mateixa manera, és necessari no incórrer en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris, ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris, petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren, i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA, ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames  per maximitzar els beneficis, són indignes de qualsevol mercat de treball seriós.

                                                                             * Sebastià Alzamora (escriptor)

miércoles, 5 de julio de 2017

Trobada diLLUMS d'Arts al forn, juliol








El passat 3 de juliol, vam gaudir d’una nova trobada mensual dels diLLUMS d’arts al Forn, portser la més internacional fins ara, amb participació de persones d’origen rus, italià i britànic.
La vetllada fou diversa, i mig fruit de la programació i la improvisació.
Sílvia Panisello i Emigdi Subirats ens van recitar, vestits per a l’ocasió, un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, on s’esmenta el poble de Campredó.
Eduardo Margaretto ens parlà de l’associació cultura Mar de fora, de La Ràpita, i del llibre col·lectiu Mot i mirada, que barreja imatge i poesia, tot d’autors rapitencs. I clar, també ens parlà de la seva passió per John Fante.
Sílvia Panisello ens recità un poema del llibre Geografia intima do deserto, de Micheliny Vermschk, traduït per Zoraida de Torres Burgos.
Jesús M. Tibau ens llegí un fragment de Crònica del país natal, d’Artur Bladé i desumvila, i de Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela.
Emigdi Subirats ens recità uns quants poemes.
I vam poder conèixer alguns dels primers versos escrits en català d’Alyona Ananeva.
I El Forn de la Canonja ens oferí unes delicioses tapes, algunes, com a primícia, encara en fase de prova, a les quals vam donar la nostra gustosa opinió.
I vam riure, i xerrar, i xalar, i moltes coses més.

El 7 d’agost, més.

lunes, 5 de junio de 2017

EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

L'article que cada mes ens proposa per a reflexionar Sisco Lahosa, aquest cop en homenatge a Carles Capdevila.
.
EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà
on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tot els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un models participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et volo fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixes i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículment confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reivindicar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.


Carles Capdevilla.- La vida que aprenc. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2017.