viernes, 8 de septiembre de 2017

Trobada de setembre

Comença una nova temporada de les trobades dels diLLUMS d'arts al forn.
Normalment ens trobem el primer dilluns de cada mes, però com que els dos primers han estat festius a Tortosa, la trobada de setembre tindrà lloc el 18 de setembre, a partir de les 20.30 hores.
Tothom està convidat a participar, a gaudir de la conversa, a intercanviar inquietuds, idees, sensacions, projectes, etc, sempre al voltant de la cultura, i de compartir taula i menjar al Forn de la Canonja de Tortosa.
De moment ja tenim confirmada per a aquesta trobada, la presència de l'escriptor i fotògraf Vicent Pellicer, que ens obsequiarà amb el passi d'una selecció de fotografies del seu darrer llibre, Terres de l'Ebre i Matarranya, encisadores.


El disgust dels escanyapobres

Un nou article mensuals que ens recomana Sisco Lahosa per a reflexionar:
.
Preàmbul:
Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...
El disgust dels escanyapobres  (Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*
Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.
Hi ha una resposta que sorgeix de forma instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.
De la mateixa manera, és necessari no incórrer en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris, ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris, petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren, i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA, ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames  per maximitzar els beneficis, són indignes de qualsevol mercat de treball seriós.

                                                                             * Sebastià Alzamora (escriptor)

miércoles, 5 de julio de 2017

Trobada diLLUMS d'Arts al forn, juliol








El passat 3 de juliol, vam gaudir d’una nova trobada mensual dels diLLUMS d’arts al Forn, portser la més internacional fins ara, amb participació de persones d’origen rus, italià i britànic.
La vetllada fou diversa, i mig fruit de la programació i la improvisació.
Sílvia Panisello i Emigdi Subirats ens van recitar, vestits per a l’ocasió, un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, on s’esmenta el poble de Campredó.
Eduardo Margaretto ens parlà de l’associació cultura Mar de fora, de La Ràpita, i del llibre col·lectiu Mot i mirada, que barreja imatge i poesia, tot d’autors rapitencs. I clar, també ens parlà de la seva passió per John Fante.
Sílvia Panisello ens recità un poema del llibre Geografia intima do deserto, de Micheliny Vermschk, traduït per Zoraida de Torres Burgos.
Jesús M. Tibau ens llegí un fragment de Crònica del país natal, d’Artur Bladé i desumvila, i de Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela.
Emigdi Subirats ens recità uns quants poemes.
I vam poder conèixer alguns dels primers versos escrits en català d’Alyona Ananeva.
I El Forn de la Canonja ens oferí unes delicioses tapes, algunes, com a primícia, encara en fase de prova, a les quals vam donar la nostra gustosa opinió.
I vam riure, i xerrar, i xalar, i moltes coses més.

El 7 d’agost, més.

lunes, 5 de junio de 2017

EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

L'article que cada mes ens proposa per a reflexionar Sisco Lahosa, aquest cop en homenatge a Carles Capdevila.
.
EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà
on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tot els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un models participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et volo fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixes i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículment confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reivindicar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.


Carles Capdevilla.- La vida que aprenc. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2017.

jueves, 11 de mayo de 2017

Trobada del mes de maig



Dilluns passat, trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Entre altres coses, vam comentar l'article proposat per Sisco Lahosa, vaig recomanar llibres com Alex, de Pierre Lemaitre, vaig fer una lectura, en col·laboració de Sílvia Panisello Cabrera dels sonets de Shakespeare, traduïts per Gerard Vergés, que recentment s'han reeditat, i d'un fragment d'un lllibre tan divertit i deliciós com Del bon humor tortosí, de Joan Moreria. Noemí Molinero ens va ensenyar els seus llibres infantils, vam parlar de traducció, vam gaudir de l'exposició de Llangostera que aquests dies hi ha al Forn de la Forn de La Canonja, vam fer tertúlia sobre la llengua i els models lingüístics, de forma molt distesa i riallera, comentant expressions ebrenques com "de matí manyana", o "a boqueta nit" (tertúlia que ha tingut continuïtat al nostre grup de whatsapp), vam menjar, vam beure, vam aprendre, vam compartir, vam riure....

La propera, el 5 de juny. Us la perdreu?

domingo, 7 de mayo de 2017

L'article del mes

Un nou article que Sisco Lahosa proposa per comentar, debatre o reflexionar:
.
De la veritat a la postveritat
Recordo la meva perplexitat quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya els resultats de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar els meus dubtes sobre la validesa de moltes d’elles; havent treballat en recerques sociològiques fetes amb aquesta eina, conec alguna cosa dels valors relatius de les mostres; conec també una mica les trampes que fan algunes empreses a l’hora de fixar les mostres, que sovint no consten realment dels casos que anuncien sinó d’una proporció molt menor, que anul·la la fiabilitat dels resultats. Malauradament, entre nosaltres s’exerceix un control molt escàs de la qualitat d’aquests productes.
La resposta del director em va deixar glaçada: “No hi fa res. La notícia, en si mateixa, també crea opinió. I això és el que compta”.
Llavors em va semblar la reflexió d’un cínic. Estava davant un cas de postveritat, encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el de falsedat. Però el cinisme s’ha generalitzat, i ho ha fet embolicant més la troca: el nom de postveritat esmenta la paraula veritat, no falsedat. Pot semblar una veritat, només que post. Com que som en una època de molts post –posthumanisme, postfotografia, postmodernisme, fins i tot – i ser post sembla de bon to, la postveritat potser també pot colar com qualsevol altra modernitat post. Que som en un moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem, i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no anomenar allò que volem que sigui.
La reflexió sobre la postveritat és un repte que ens interpel·la directament. ¿Hem de deixar que es tergiversin constantment les situacions socials, que es doni per bona qualsevol versió de la realitat? Quin sentit té, llavors, que ens esforcem a escatir els fets i les seves conseqüències, si s’accepta qualsevol afirmació, contrastada o no, mentre contribueixi a escampar l’opinió que convé a qui disposa de l’altaveu? I no només ens interpel·la a nosaltres, sinó a tot tipus de recerca d’intent de trobar i difondre veritats útils. M’imagino la desesperació dels nutricionistes, per exemple, o dels farmacèutics, quan senten com es difonen postveritats que amenacen la salut de la població i quan, si intenten contrarestar-les, comproven que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu, un d’aquests fragments del mirall de la veritat que els déus van trencar al principi dels temps i que som incapaços de reconstruir.
Quines són les característiques de la postveritat que la fan, tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat és una manipulació de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de qüestions i conceptes que estan legitimats en l’àmbit públic, que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d’aquí, se’ls manipula fins a canviar-ne el sentit. Owen Jones, aquest escriptor anglès amb cara de bon noi, explica amb gran claredat com es va imposar a Anglaterra el pensament neoliberal en l’etapa de la presidenta Thatcher. “ Tot va ser obra dels think tanks* - diu-, i el secret consisteix a ser descaradament populistes”. Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals, que mobilitzen perquè es presenten com a evidències. Cita, entre altres, una frase de Lord Bell, un dels factòtums d’aquella revolució neoliberal : “La publicitat consisteix a tenir una idea que capti la imaginació del públic i el faci canviar d’actitud o de conducta. I la política hauria de ser el mateix” ( Jones, El establishment, 2015). És així com es va soscavar el suport a l’estat del benestar explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats, per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es va desacreditar el sector públic i les seves empreses i serveis, dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a baix preu entre la indiferència general.
Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l’emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l’antiintel·lectualisme, les poques ganes d’escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se’ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.
El populisme és molt antic, i encara cal saber què és realment populisme en aquest moment quan s’aplica a tort i a dret per desqualificar qualsevol adversari. Allò que s’està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l’economia és la principal, però també, indubtablement, l’opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s’esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l’1% que aspira a quedar-s’ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.
Marina Subirats – Sociòloga-
(Diari ARA. 29 d’Abril del 2017)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Think tanks: Institució investigadora o qualsevol altre tipus d’organització que ofereix consells i idees sobre assumptes de política, comerç i interessos militars. Normalment aquest terme es refereix específicament a organitzacions on uns quants teòrics i intel·lectuals pluridisciplinaris elaboren anàlisis o recomanacions polítiques.


Alguns exemples: CIDOB, FAES, FRIDE.

Demà, diLLUMs

Demà dia 8 és el primer dilluns de mes i, per tant, toca trobada dels diLLUMS d'Arts al forn, un col·lectiu on no cal inscriure’s, on tothom és benvingut.
Com sempre, una trobada oberta a tothom qui vulgui vindre, per veure si surt alguna iniciaivita cultural interessant o, simplement, per gaudir de la companyia i la tertúlia, acompanyades de les tapes que ens oferiran al Forn de la Canonja.
Anemu-vos, i informeu a tothom que pugui estar interessat/a: escriptores, músics, pintores, fotògrafs, mims, trapezistes, ceramistes, o, simplement, gent amant de la cultura i de l'art.

Us convidem a portar  una mostra de la vostra obra per a comentar.