sábado, 4 de abril de 2020

diLLUMs de confinament



Aquest dilluns és primer dilluns de mes. Ens tocaria la trobada dels diLLUMs d’arts al forn que ha tingut lloc ininterrompudament des de fa quatre anys i mig.
Potser, tot i no poder-nos trobar físicament, ens sentirem més units que mai, per l’afecte, per l’obligada distància, i pel dol de la nostra estimada amiga, Montserrat Esteve.
Aquest diLLUMs potser estarem amb la llum a mitges, i la recordarem un cop més, els qui la coneixien de fa molts anys, els qui la van descobrir a les nostres trobades, la seva humanitat, el seu tarannà ple d’afecte, de tolerància, de solidaritat, el seu somriure amable.
L’anterior trobada, fa tot just un mes, ens explicava els actes en motiu del 75è aniversari de la UNESCO, amb la presència del seu estimat i admirat Federico Mayor Zaragoza, i on havíem de col·laborar des dels diLLUMs.
Tinc gravada la nostra última conversa per whatsapp del 10 de març, en què em deia que caldria ajornar els actes. L’últim que em va escriure fou “parlar amb Federico”, i jo, “seguim en contacte”. En llegir això, no em vaig poder estar d’escriure-li un últim missatge dient-li el molt que la trobarem a faltar i agraint-li el seu exemple. Potser és un missatge absurd que ningú no llegirà, però les emocions no entenen de lògica, i no s’ha de menysprear el poder curatiu de la paraula escrita.
Fa mesos que li donàvem voltes a una recital poètic en to humorístic, crec que original i que potser farà parlar. Davant l’estat de confinament en què ens trobem immersos, vam decidir fer-lo virtual, i ja el teníem punt de fer públic. No ens veiem en cor ara mateix, però amb el to lúdic del nostre col·lectiu, i la necessitat de posar una mica de mel a aquests dies amargs, crec que no hauríem de tardar gaire.
Aquest dilluns no hi ha sopar dels diLLUMs, però trobarem la manera d’estar junts, sense la gent del Forn de la Canonja movent taules, cadires i plats fins a l’últim moment, sense els poemes que recitarem, ni la música, potser de Pedrell que ens preparia Sisco, ni les fotos que triaria Rafael, sense Ricardo estant a tot arreu, sense l’escalfor del cremat d’Agustí, sense els regals que sortegem, ni els somriures i abraçades que regalem a mans plenes de LLUM.

viernes, 6 de marzo de 2020

Repte poètic “Albert Fabà o la revolta permanent”



REPTE POÈTIC ALBERT FABÀ O LA REVOLTA PERMANENT
En motiu de l’exposició “Albert Fabà o la revolta permanent”, de la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, us vam proposar el següent repte literari:
.
-Escriure un text de format i temàtica lliure inspirat en una obra concreta d’Albert Fabà, preferiblement de les que es troben a l’exposició.
-Enviar-lo amb les vostres dades a numenEbre@gmail.com indicant el nom de l’obra que us ha inspirat.
-Opcionalment, publicar-lo a les xarxes socials fent referència a l’exposició, amb el hastag #expoAlbertFabà i #museudetortosa.
.


Com sabeu, l’exposició està ajornada, us convidem a mirar el catàleg de l’exposició, en aquest enllaç, i que participeu al repte. 
.
Penjarem els textos en aquest apunt.
.
TEXTOS PARTICIPANTS AL REPTE
.

1.-
Mai no cau rendida
l’ànima que es desfila.
Tens, només, adormida la pell.
 .
Jesús M. Tibau, inspirat en Cadira i penja-robes, 1966 
.
2.-
Et miro. De sobte, noto una esgarrifança que em penetra totes les meves entranyes i em paralitza.
Em costa reaccionar i, quan ho faig, m’impacten el teu rostre i les
teves mans.
Els teus ulls, la teva mirada profunda que em deixa glaçat, hi veig : dolor, odi, rancúnia, impotència... però quan m’endinso en la seva profunditat me trobo amb la solitud, un pessic de tendresa i unes llàgrimes congelades.
La boca tancada, oprimida, impenetrable, tensa, d’ella ja no hi surten paraules ni somriures.
Et segueixo observant i veig unes mans tancades, immòbils, però amb molta força i tenacitat que s’agarren a la reixa de: l’esperança, de la vida, de una lluita que no ha donat els fruits esperants? A que t’estàs agarrant?
Estàs en una presó on no tens llibertat, on esperes poder sortir per trobar.la i el més trist és que tampoc la trobaràs perquè en la teva mirada no queda ni un bri d’esperança per continuar vivint.
.
Pilar Alegria, inspirada en l’obra Presó 1976
3.-
.
Sopar d’amics

Jo vaig creure la mama i no vaig sortir de sota el llit tal i com ella m’havia demanat -amb cara molt seriosa però fent-me un petó molt tendre al front- abans d’apressar- me cap a la meva habitació després d’esverar-nos tots plegats en sentir aquells cops tant forts a la porta de casa. D’una revolada, vaig agafar el meu Geyper explorador per endur- me’l al cau secret. La fredor de les rajoles em va fer venir esgarrifances i vaig prémer contra el meu pit l’amic de plàstic tot pregant-li si per una estoneta em podia ajudar a ser tant valent com ell. Quan vaig començar a sentir els crits del pare demanant perquè volien envair-nos la casa aquelles veus d’homenots que deien paraulotes vaig tenir la temptació d’arrossegar-me com una serp fins la porta entreoberta per veure’ls les cares abans de repartir mastegots a tort i a dret, ja que els herois exploradors sovint desobeïen les ordres dels seus comandaments per arriscar-se i córrer a ajudar a qui de veritat ho necessitava. Però no, de cap manera, un no és un no tal i com diu la mama.
No entenia res de res. Com podien estar tan enfadats aquells homes amb els meus pares i els seus amics? De veritat de la bona que només havíem estat sopant carn rostida amb llesques de pa torrat mentre els grans explicaven acudits que jo no entenia massa o bé parlaven de coses complicades com per exemple la dictadura, Franco ( jo sé una cançó molt divertida del cul d’aquest home que cantem al cole quan no ens senten els mestres) o d’una capsa de cartró que en Miquel, el millor amic del papa, fent-se el misteriós, obrí a poc a poc com si fos un mag a punt de treure la seva simpàtica ajudant de la capsa de les tortures. La veritat és que em vaig quedar molt fotut en veure que dins només hi havia piles i piles de paperets repetits on vaig poder llegir «vaga general». I de sobte els cops a la porta, les cares de por i les presses per amagar la capsa i altres papers i llibres escampats per la taula.
Amb les dues mans em vaig tapar les orelles per no haver de sentir aquells cops que
sonaven com els de l’àvia quan estovava els pops abans de tirar-los a l’olla i aquells crits de dolor de no sabia ben bé qui barrejats amb l’estrèpit de vidres trencats i mobles estavellant-se contra el terra. Tot, tot ho vaig aguantar quiet com un bon minyó, tot menys aquells plors de la mama mentre demanava «si us plau no, això no» a algú que li deia « relaxa’t o et mato, puta roja». Aquí si que vaig decidir deixar d’obeir-la i amb l’ajuda del petit explorador començar a reptar sigil·losament fins assolir el meu objectiu: el badall de la porta.
Em vaig enfadar molt en veure el pare de cara la paret, tal i com ens posava la senyoreta Rosa quan no fèiem els deures. La mama gemegant i ell sense fer res, amb els braços oberts i recolzant els palmells de les mans a la paret, com si no sabés que la mama no pot sofrir les ditades al guix, que ella és molt neta. S’estava quiet com un estaquirot només perquè un policia amb cara de males puces l’estava escorcollant, o com es digui això que fan els polis de les pelis de diumenge a la tarda als dolents quan sospiten que amaguen coses perilloses sota la roba. No sabria dir si era pena o ràbia allò que sentia tot veient com li tremolaven aquelles mans tant ossudes i fortes com troncs d’olivera . Eren les mateixes mans que de ben petit m’alçaven ben amunt per deixar-me tocar el sostre? Però ben mirat, tot i amb l’ajuda del company de plàstic, jo tampoc vaig poder ser valent. Em vaig quedar quiet i mut, incapaç de moure ni un sol múscul i amb un crit congelat a la gola mentre notava com una taca d’humitat calenta s’anava escampant pels meus pantalons.
Del que després succeí, o no, només recordo les passes precipitades, el cop de porta i el silenci més llarg i profund que mai havia escoltat. Al cap d’una bona estona va aparèixer l’àvia i em va trobar allà mateix, vora la porta, amb el ninot a la mà , els pantalons plens de pixum i els ulls vessant llàgrimes.
Uns dies després els pares van retornar a casa, però era com si ja no fossin els mateixos pares d’abans de la nit dels homenots. Es van acabar els sopars d’amics, els acudits difícils i les capses plenes de paperets que feien olor a llibre per estrenar. La mare gairebé ens deia res . No es treia mai el camisó i la bata d’anar per casa i només volia estar-se al llit o al sofà, mirant la tele però com si no la mirés, amb ulls d’òliba a punt d’atacar una presa que mai apareixia. El pare ja no parlava de coses com Franco o la revolució que calia fer. O bé callava com la mare o bé cridava com un boig per qualsevol cosa, depenent, ho vaig acabar descobrint jo sol, de la quantitat de vi que deixava a l’ampolla.
Però aquesta és l’última vegada que li explico aquesta història. No vull que em torni a
dir mentider, que llegeixo massa còmics o bé que a casa em deixen veure pel·lícules d’aquelles de dos rombes. Jo només m’invento històries quan jugo amb el meu geyper a matar dolents. L’altre dia, per cert, vam pelar un poli que deia massa paraulotes.
.
Ernest Redó, inspirat per l’obra Detenció
.
4.-
REPRESSIÓ
Tu
que agarres el teu dolor
aferrat a la nafra
amb la sang incrustada en el ventre
perquè el dolor és ja un calaix eixut.
Davant teu unes barres que t’aboquen
a la cruesa del ferro glaçat
que escanya la teua ànima
quan xiscla des de la gàbia que la consumeix
perquè li arrenquen pedaços de memòria entumida,
perquè li fonen la forja que l’esclafa
i arrossega els seus grillons en un llarg túnel.
El teu turmell és ja sols un record
quan t’esfondres en la impotència i mastegues
furtivament el silenci
perquè amb la mà closa voldries tancar el puny
i colpejar el món.
Tu
que seus a terra i no veus ja el cel cobert
pel sostre estret que s’empassa els teus dies
com una teranyina corsecada
alça’t al primer indici d’una esquerda
d’aquesta cadena fosca que t’anul·la
i trenca el seu badall fins a escindir-la
i sent ja els turmells forts i camina
lliure sota el cel ras que t’espera.
.

Conxita Jiménez, inspirada per l’obra Repressió
.
5.-
Roures als dits,
aquell pa tan dur com els pedres
però que es fonia quan la gana apretava,
imatges esmicolades pel passat;
els mans com arrels,
el pa com aliment,
i nosaltres estupefactes mirant
passar la vida;
aparentment, forts com a roures.
.

Agustí Masip, inspirat per l’obra Mans i pa

martes, 3 de marzo de 2020

diLLUMs d'arts al forn, trobada de març











2 de març de 2020. Nova trobada el primer dilluns de cada mes, dels diLLUMs d’arts al forn, al Forn de la Canonja de Tortosa. Gastronomia, amistat, cultura, art, poesia, música, fotografia…
Com sempre, cares noves que acudeixen a les nostres trobades, d’una família que no para de créixer.
Emigdi Subirats ens parla d’Artur Quintana i del seu llibre La vall de Balat, memòria de l’Aragó 1948-2017, i el mateix autor també ens dedica unes paraules.
Albert Fabà (fill) parla sobre exposició Museu Tortosa “Albert Fabà i la revolta permanent”, que s’inaugura el 7 de març, i ens canta una cançó de Raimon molt adient amb un dels quadres de l’exposició.
Proposem un repte poètic en relació amb aquesta exposició, en què convidem a escriure texxtos inspirats en les obres exposades.
Als fulls repartim informació sobre el col·lectiu Macla 65
Sisco Lahosa recomana l’article La revolució de les biblioteques, de Núria Iceta, Diari ARA 20/02/2020
Secció musical. Escoltem fragment de Lakmé, El duo de las flores (L. Delibes) i nocturn opus 55 de Felip Pedrell.
Secció fotografia, amb imatges comentades de Rafael Ricote.      
Jesús M. Tibau ens llegeix un dels relats del nou llibre A mig camí de la incertesa.
Montse Esteve i Manuel Bestraten, de l’Associació d’amigues i amics de la UNESCO, ens parla dels actes que tindran lloc en motiu del 75è aniversari de la UNESCO, i en homenatge a Federico Mayor Zaragoza, que tindran lloc del 17 al 21 de març.
Ricardo Gascon ens explica dos iniciatives: A la recerca de Numen, el 15 d’abril, un projecte Lacenet World Mobile City, promogut pel Departament d’Ensenyament, en què s’han convidat a participar 2.000 alumnes d les Terres de l’Ebre; i la iniciativa de l’Institut Despuig de participar al repte de la Fundació Vicent Ferrer d’aconseguir 110 bicicletes per a nois i noies de la Índia
Pedro Lita ens fa un nou tast de la seva música de producció MIDI.
Sortegem un exemplar del llibre A mig camí de la incertesa, de Jesús M. Tibau, quatre exemplars d’antologies de Poemes al vent, i repartim quaranta llibres amb què ens obsequia Artur Quintana.
I acabem corejant les jotes que recull Màrius Pont, que canten ell mateix, Joan Maria Romaní, Ernest Redó, Montse Boldú, Àngel Martí, Enric Franch, Roser Llanes, Xavier Aragó i Joaquim Vilagrassa.
.
Més imatges en aquest àlbum



martes, 11 de febrero de 2020

diLLUMs d'arts al Forn, trobada de febrer














10 de febrer de 2020. Nova trobada mensual dels diLLUMs d’arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa. habitualment té lloc el primer dilluns de cada mes, però excepcionalment, aquest cop l’hem ajornada per no coincidir l’endemà d’un dels actes més grans que organitzem, el passat 2 de febrer: Numen, veus d’Ilercavònia.  Arribada compta gotes de tots els assistents, com sempre, molts que venen per primer cop, en una marabunda divertida i caòtica de salutacions, abraçades, i presentacions dels uns amb els altres. Som gent molt diversa, que ens trobem en una mena de l’hora del pati, ballant en equilibri entre la diversió, la conversa, la rialla, i entre l’emoció i l’intercanvi de propostes i projectes culturas.
Comencem felicitant Valer Gisbert pel seu treball amb l’espectacle Numen, veus d’Ilercavònia.
Iniciem la secció fotografia, coordinada per Rafael Ricote i Batiste Pla, amb imatges comentades d’aquest últim.
A la secció musical, fragment de l’opera Lakmé, de Clement Phelibert Leo Delives, comentada per Domingo Ramos.
Sisco Lahosa recomana l’article La Candelera, de Narcís Comadira, al diari Ara 01/02/2020.
Jesús M. Tibau llegeix el poema Maig d’amor, de Gerard Vergés, en record de la defunció aquest dia de la seva dona, Imelda Alonso.
Jesús M. Tibau llegeix un conte de Gianni Rodari, en motiu del seu centenari.
Josep Maria Franquet ens parla de la conferència que realitzarà el proper 20 de febrer, “Problemàtica del riu Ebre en el seu tram final,  dins del cicle de xerrades ‘Ebre, canvi climàtic i gestió de recursos’, i del seu llibre Olivo y aceites de calidad, escrit conjuntament amb J. Tous Martí,
Pedro Lita, nou a les nostres trobades, ens explica el seu àmbit d’actuació musical, molt diferent al d’altres participants, ja que realitza producció MIDI, amb ús de seqüenciadors  per a produir notes i sons musicals amb diversos instruments, i ens en fa un breu tast.
Josep Maria Balagué ens mostra algunes de les fotografies que realitza amb un mètode del segle XIX, la cianotípia, i que exposa al Museu de l’Ebre fins l’1 de març.
I com ja és tradició, sorteig d’obsequis que, aquest cop, ofereix: Espàrrecs silvestres d’Anna Maria Franco, ampolla de vi de la Terra Alta d’Emili Marqués, un exemplar del llibre de Joan Panisello, dos fotografies de Rafael Ricote, una aquarel·la de Mercè Begué, que ve també per primer cop i ens parla de la seva motivació per a pintar, i un cap de setmana a l’allotjament rural Les Valletesd’Arnes per a 4 persones ofert per Elena Solé.
I acabem com sempre amb jotes escrites per Màrius Pont, que a manca d’acampanyament musical, recita ell mateix i Jesús M. Tibau, i canta a cappella Xavier Aragó, Viqui Almuni,  i els versos satírics de Joan Maria Romaní.
La propera trobada, el 2 de març.
Més imatges en aquest enllaç.



lunes, 10 de febrero de 2020

A Surtdecasa


Ricardo Gascón és entrevistat al digital Surtdecasa i parla dels diLLUMs d'arts al forn i de Numen.

martes, 4 de febrero de 2020

Numen, veus d'Ilercavònia




















Diumenge passat, 2 de febrer, arribà Numen, veus d’Ilercavònia, l’acte que des dels diLLUMs d’arts al forn volem donar rellevància i homenatjar la molta gent de les Terres de l’Ebre que ha guanyat premis culturals durant l’any anterior.
No és un acte de sobèrbia, sinó una forma de fer arribar al màxim de gent possible que aquí hi ha molt de talent, i al mateix temps una excusa per a posar-los en contacte i fer-nos forts, de conèixer-nos, d’estimar-nos.
No pretenem fer una llista dels millors, no és aquesta la nostra intenció, perquè una de les coses que més ens agrada és unir gent de llarga trajectòria i prestigi amb gent que tot just comença. Ens limitem a recollir les dades objectives de la gent que ha guanyat premis en totes les disciplines culturals, i demanar perdó pels oblits que sense cap mena de dubte haurem tingut.
En acabar l’espectacle vam fer pujar a l’escenari tots els premiats per a una gran foto de família, i vam dir, en clau d’humor, que tot el que havia passat abans era una excusa per a aconseguir aquesta fotografia; però, a banda de ser una petita broma, té gran part de veritat, perquè així va començar la idea de Numen, amb l’objectiu de posar un al costat de l’altre el màxim de persones creadores ebrenques.
Us deixem amb les paraules de Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, en nom dels diLLUMS, als parlaments abans de l’espectacle juntament amb Dolors Roo d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre i d'Enric Roig, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Tortosa, i amb un recull de repercussions, de Numen, àlbums de fotos, etc, que anirà creixent.
.
PARAULES INICIALS
Gràcies per la vostra assistència, en nom dels diLLUMs d’arts al forn, un col·lectiu heterogeni, entusiasta, obert, i sense altres normes que l’amor per la cultura, i les ganes de compartir-la de forma lúdica, si pot ser. Som un col·lectiu que creix, sobretot, gràcies a l’estima.
Gràcies a les entitats que ens ajuden a organitzar Numen, moltes ja col·laborades habituals  (Ajuntament de Tortosa, Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre), i també els Serveis Territorials de Cultura, Campus Extens de la URV a Tortosa, l’Escola Municipal de Teatre de Tortosa, el grup CREA i el Forn de la Canonja.
Gràcies i enhorabona a les persones i entitats premiades a qui dediquem aquest espectacle en homenatge vostre i, de retruc, a tots nosaltres. I gràcies a les moltes persones que col·laboren de mil maneres en totes les nostres iniciatives que perpetrem al llarg de l’any.
Hem començat amb dos bellíssimes imatges de Vicent Pellicer, de dos parts del territori que han patit els embats de la natura de forma directa i, indirectament, dels éssers humans: la Ribera d’Ebre, i el Delta de l’Ebre. No són imatges de la tragèdia, sinó de l’esplendor, perquè així les volem recordar, perquè així volem que siguin notícia.
L’any passat vam haver d’explicar mil cops què era això de Numen, o de súmmum, o de nemon com algunes persones ens han dit. Encara hem de donar explicacions, però ja no tant, perquè Numen ja forma part de les nostres vides, almenys per a nosaltres, que durant tot l’any pentinem les xarxes socials i la premsa a la recerca de premis culturals guanyats per gent ebrenca, i de més enllà (d’aquí el subtítol de veus d’Ilercavònia)
Cadascun dels reconeixements ens fa il·lusió, des dels premis de més prestigi nacional i internacional, fins al premi més humil d’algú que comença a escriure, o a pintar. Que tots estigueu avui aquí, junts, és el nostre premi. Però estem segurs que hi ha mancances i oblits involuntaris, i aprofitem totes les ocasions per a demanar disculpes, i que ens ajudeu a confeccionar la llista de l’any vinent.
L’any passat, Numen era la musa que dormia al fons de l’Ebre i despertava per desvetllar-nos la inspiració. Enguany Numen gira al voltant d’un autor teatral que escriu l’obra que es presentarà avui, i serem testimonis del procés creatiu, de com es fan vives les emocions i els records.
Gràcies Valer Gisbert pel teu talent i capacitat de convertir les nostres idees en bellesa a través del teatre, la música, la dansa, la imatge, imprescindibles per a l’èxit de Numen, en complicitat amb el següent repartiment d’artistes:  Marta Viladrich, Enric Panisello,  Mª Cinta Villamón, Alba Figueroa, Ismael Villamón, Francisco de Pedro, Ruben García, Meritxell Sabaté, Júlia Redó, CREA, i  LDF Il·luminació, així com a Josep Boldó pel disseny del cartell.
.
REPERCUSSIONS
Vídeo part final elaborat pel grup CREA
Fotos de Rafael Ricote al seu blog