miércoles, 8 de marzo de 2017

La trobada del mes de març





El 6 de març vam gaudir d'una nova trobada mensual, amb comentari de l'article proposat per Sisco Lahosa, amb propostes d'activitats de cara a Sant Jordi, amb la lectura d'un nou poema de Sílvia Panisello, amb la degustació dels plats proposats pel Forn de la Canonja, amb el ja tradicional cremat, i moltes coses més.
Us espreem a la propera, el 3 d'abril.

lunes, 6 de marzo de 2017

L'article del mes

Article proposat per Sisco Lahosa aquest mes:
.
En context i perspectiva (A propòsit de “Casa nostra és casa vostra”)
La migració massiva no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i invertint-ne de tant en tant la direcció. “El nostre estil de vida” implica que hi hagi “persones sobreres”. Persones localment “inútils” – que hi són de més, que no poden tenir feina – a causa del progrés econòmic, o localment intolerables – rebutjades per raó del malestar, de les hostilitats i dels conflictes deguts a les transformacions polítiques i socials i subsegüents lluites pel poder. A més, avui dia paguem les conseqüències de la desestabilització profunda i, segons sembla, sense perspectives de la regió de l’Orient Mitjà causada per les polítiques i les aventures militars mal calculades, d’una miopia absurda i sens dubte fracassades, de les potències occidentals.
I així, els factors que hi ha darrere els moviments massius actuals en els punts de partida són dobles; però també ho són l’impacte d’aquests moviments als punts d’arribada i les reaccions dels països receptors. A les regions “desenvolupades” del planeta, en les quals busquen aixopluc tant els emigrants com els refugiats, hi ha interessos comercials que cobegen i reben amb els braços oberts l’afluència de mà d’obra barata i de persones amb habilitats que poden aportar molts beneficis. Però per al gruix de la població, que ja està prou aclaparada per la fragilitat de la seva existència i la precarietat de la seva posició socials i les seves perspectives, aquesta afluència és senyal de més competència en el mercat laboral, més incertesa i pèrdua de possibilitats de prosperar: un estat d’ànim políticament explosiu, mentre els polítics oscil·len insegurs entre desitjos incompatibles de gratificar els amos del capital a qui serveixen i d’aplacar els temors dels seus electors.
En resum, tal com estan les coses ara i com sembla que estaran durant molt de temps encara, és poc probable que s’acabi la migració massiva, ni per manca de motius, d’una banda, ni pels intents ingenus d’aturar-la, de l’altra... Aixecar murs per tal d’aturar els immigrants a pocs passos dels “nostres patis del darrere” és tan ridícul com l’anècdota que expliquen de Diògenes, el filòsof de l’antiguitat que vivia dins d’una bóta amb la qual rodolava amunt i avall dels carrers de la seva ciutat natal, Sínope. Quan li van preguntar per què es comportava d’aquella manera tan estranya, ell va respondre que, en veure que els seus veïns s’afanyaven a tancar i barrar les portes de casa seva i a esmolar les espases, va decidir que també volia contribuir a la defensa de la ciutat i impedir que fos conquerida per les tropes d’Alexandre de Macedònia que s’acostaven.
Tanmateix el que ha passat més recentment, aquests últims anys, és que s’ha produït un salt enorme en el nombre total d’immigrants que truquen a la porta d’Europa, perquè s’hi ha afegit refugiats i sol·licitants d’asil; aquest salt ha estat degut al nombre cada vegada més gran d’estats que s’ensorren, més ben dit, que ja s’han ensorrat, o, en realitat, de territoris sense estat i, per tant, també sense llei, que són escenaris d’interminables guerres tribals i sectàries, de massacres i de pillatge i d’un campi qui pugui constants. En gran mesura, aquest és el dany col·lateral causat per les expedicions militars a l’Afganistan i l’Iraq, unes expedicions errònies, nefastes i desastroses, que van portar a la substitució dels règims dictatorials per un panorama d’anarquia i violència frenètica incessants. Unes expedicions instigades i fomentades pel comerç global d’armes fora de tot control i enfortit per la cobdiciosa industria armamentística, amb el suport tàcit (encara que massa sovint exposat amb orgull en fires d’armes internacionals) de governs obsessionats per augmentar el producte nacional brut. L’allau de refugiats empesos per l’imperi de la violència arbitrària a abandonar casa seva i les seves preuades possessions, l’allau de persones que busquen refugi fugint dels camps de la mort, s’afegeix al flux constant de migrants econòmics, moguts pel desig ben humà d’allunyar-se del sòl erm i anar allà on l’herba és verda; de deixar enrere les terres empobrides i sense futur i anar a les terres somiades riques en oportunitats. D’aquest flux constant de persones que busquen l’oportunitat de tenir un nivell de vida decent ( un corrent que flueix sense parar des dels inicis de la humanitat i que la indústria moderna productora de persones sobreres i vides malaguanyades només ha accelerat), Paul Collier ens en diu:
El primer fet és que l’escletxa salarial entre el països pobres i els rics és immensa i que el procés de creixement global farà que es mantingui així durant dècades. El segon és que la migració no farà disminuir significativament aquesta escletxa perquè els mecanismes de retroacció són massa febles. El tercer és que mentre hi continuï havent migració, hi continuarà havent diàspores durant dècades. Per consegüent, l’escletxa salarial persistirà, mentre que les causes que motiven la migració augmentaran. Això implica que l’emigració des dels països pobres cap als rics s’accelerarà. En aquest futur previsible, la migració internacional no assolirà l’equilibri. Ens trobem en el començament d’un desequilibri de proporcions èpiques”*.
Segons dades del mateix autor – només disposava estadístiques fins l’any 2000- “El que va fer que la xifra es disparés de 20 milions a més de 60 milions va ser l’emigració des dels països pobres cap als rics. A més, l’augment es va accelerar dècada rere dècada... És raonable suposar que a la dècada del 2000 es continuaria accelerant”. Podem dir que, seguint la seva pròpia lògica i tendència, la població dels països pobres i la dels rics es comporten com el líquid d’uns vasos comunicants. El nombre d’immigrants tendirà a pujar buscant l’equilibri fins que els nivells de benestar s’igualin en els dos sectors, “desenvolupat” i “en vies de desenvolupament”(?), del planeta globalitzat. Així i tot, per arribar a aquest resultat probablement es tardarà moltes dècades, fins i tot excloent els girs inesperats del destí històric.

Bauman, Zygmunt.- Desconeguts a la porta de casa. Arcàdia, Barcelona 2016