domingo, 11 de diciembre de 2016

Trobada de desembre

Aquest mes singular, no ens trobem el primer dilluns de mes, sinó el dilluns 12 de desembre, com sempre al Forn de la Canonja, a partir de les 20.30 hores.
Us esperem

L'article del mes

L'article que cada mes ens recomana Sisco Lahosa:
Quan arriben aquestes dates de l’any, no està de més suggerir la conveniència de trobar un temps per fer balanç i repensar tot o bona part del que ha esdevingut en nosaltres i en el món proper i llunyà durant aquests darrers 365 dies del 2016…

L’espai i el temps

Qui domina l’espai i el temps domina les nostres vides. Això ho sabien els senyors que posaven els castells dalt dels turons i tancaven els pobles entre muralles. Ho sabien les religions que aixecaven campanars i minarets per veure i ser vistos per la comunitat i marcar les hores. Ho sap l’encarregat de la fàbrica i ho saben molt bé els experts en management i en economia de l’atenció.
Però això, que és una obvietat, ho oblidem cada dia quan insistim a canviar les nostres vides personals i col·lectives sense intervenir sobre l’espai i el temps en què transcorren. Volem fer més coses, volem arribar a més llocs. Multipliquem les temporalitats amb què ens relacionem i diversifiquem els espais físics i virtuals per on transitem. Però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heidegger en deia la concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot omplir de més i més coses.
No vivim en el temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai. Això és molt diferent que dir que som un compost d’ànima i cos situat en un determinat punt de l’espai i del temps. Que som temps i espai vol dir que la nostra experiència del món és la que crea i desplega les coordenades espaciotemporals que li donen sentit.
En les nostres societats actuals hi ha molta activitat i molt poca experiència. Molta circulació i molt poca transformació. La raó és precisament aquesta: no qüestionem l’espai i el temps. Només hi circulem i els omplim, fins a saturar-los.
Un dels principals fronts de la crisi del nostre temps és la saturació i la impotència que assetgen, avui, la tasca educativa i l’acció cultural. Per què es fan tantes coses i  serveixen tan poc? El temps i l’espai de la producció i del consum capitalista es deixen omplir de projectes i de productes, d’activitats i de propostes. Però si no alterem les coordenades de l’experiència, el que estem fent, finalment, només reprodueix la realitat.

Els il·lustrats dels segles XVIII i XIX confiaven en la potencia emancipadora de l’educació i de l’experiència estètica no pels seus continguts adoctrinadors, sinó per la seva capacitat de redefinir sensibilitats. Fer-nos una altra sensibilitat: és l’aposta cultural emancipadora, de de la Il·lustració fins a Giles Deleuze. I la sensibilitat és, precisament, l’experiència de l’espai i el temps i la possibilitat de transformar-la. La nostra sensibilitat, avui, està saturada: d’informació, de comunicació, d’activitat, d’oferta, de programes i de projectes. No insistim a saturar-la, comencem a alliberar-la.

Marina Garcés


Marina Garcés és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest i altres articles els podreu trobar en el seu llibre: “Fora de classe” de la editorial Arcàdia. 

domingo, 6 de noviembre de 2016

El maltractament

Sovint, massa per desgràcia, els mitjans de comunicació es fan ressò de la mort d’una dona, mare de família o no, en mans del “seu” maltractador. Quan passa ens sentim colpits i amb el pas del temps o amb l’aparició d’una nova notícia de semblant o paregudes circumstàncies, ens hi acabem “acomodant”. Pot ser perquè ens sentim impotents. Què hi podem fer?...
Sisco Lahosa
El maltractament
Som el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a nosaltres mateixos i als altres defineix la nostra posició al món. No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que ens infligim els uns als altres.
La paraula maltractament ha esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent gran… Allà on la denuncia clàssica de l’alienació i de l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments. Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un sofriment, moltes vegades antic, per al qual no tenia paraules.
Però més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec fermament que el maltractament és una categoria política i que defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort. Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no, que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem paraules de bons companys.
La nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”, “Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de relació amb efectes polítics continus.
Curiosament, no tenim una sola paraula per al bon tracte. Com també tenim la possibilitat de dir malviure però no bon viure . Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres noms i infinitius?.
Marina Garcés*

Marina Garcés és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest article el podreu trobar en el seu llibre : “Fora de classe”. Textos de filosofia de guerrilla. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2016.

miércoles, 28 de septiembre de 2016

Propera trobada, 3 d'octubre

El 3 d’octubre, a partir de les 20.30, tenim una nova cinta amb els diLLUMS d’Arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa.
.
Com sempre, tothom està convidat a assisitir i a participar en aquesta trobada de gent amant de la cultura i l’art, tant se val si són creadors com consumidors.
.
De moment, Sergi Quiñonero ens presentarà l’activitat  Els Ports. Natura i Art, que tindrà lloc el 16 d’octubre, i farà alguna lectura i/o intervenció poètica.
.
 Si algú està interessat en participar o mostrar la seva obra, en farem difusió.
.
Tot plegat, acompanyat de les tapes que ens suggereixen al Forn de la Canonja.
.
 Per tal d’afavorir l’accessibilitat d’alguns membres amb sensibilitat química múltiple, es prega abstenir-se de venir amb fragàncies i perfums.
 Més informació a dillumsdartgsalforn@gmail.com

martes, 13 de septiembre de 2016

Trobada de setembre






Ahir vam gaudir d'una nova trobada dels diLLUMS d'Arts al Forn, al Forn de la Canonja, i podem donar per inaugurada la segona temporada. Els ànims encara estan empeltats d'estiu, aquest primer dia de curs escolar, però seguim amb ganes de continuar amb aquesta cita mensual el primer dilluns de mes, per parlar de cultra i art.
Un veterà de les trobades, Agustí Forner, ens va ensenyar una mostra de les diverses sèries de pintures realitzades aquest any, i que es poden veure al Forn de la Canonja; titelles, finestres a la terra i personatges anònims, juntament amb amb algun rostre conegut i estimat.
A mi em va plaure presentar el meu nou llibre El nostre pitjor enemic, del qual vaig llegir un fragment, i vaig aprofitar per recomanar El retorn de l'hongarès, d'Anna Moner (que estarà presetn al club de lectura de Tortosa el 4 de novembre), Música secundària de Josep Igual, i Con quien paces, les memòries de Víctor Canicio.
I tots plegats vam tenir el provolegi de conèixer de primera mà dues novel·les inèdites de dues autores novelles, a qui desitgem tota la sort del món perquè vegin editada la seva obra, tot i que després del tast que en vam fer, no els en caldrà gaire de sort. Em refereixo a Mercè Falcó i Marta Altava Prada, que s'afegeixin a les nostres trobades.
Us animem a compartir la vostra obra, o simplement el plaer de parlar de cultura i art mentre sopem al Forn de la Canonja, el proper 3 d'octubre.
Més informació a dillumsdartsalfor@gmail.com

lunes, 5 de septiembre de 2016

el bon govern

Un nou article que ens proposa Cisco Lahosa per a reflexionar:
El bon govern

La pregunta pel bon govern travessa vint-i-cinc segles de tradició filosòfica. Des del orígens. Plató hi va dedicar el text més extens dels seus que ha arribat fins a nosaltres, i el títol encara ressona com una exigència de la vida en comú amb ambicions de justícia: República. I Aristòtil, sens dubte el més influent d'aquesta nissaga peculiar (durant segles, sense més indicació, va ser “el Filòsof”), va escriure un text d'una actualitat estranya i inquietant. El títol, per si sol, defineix la més alta activitat d'allò que els humans fem, Política, en la qual es formula, per primer cop, que aquesta no és una ocupació professional, la dels gestors de la cosa pública, sinó el que els humans, per sobre de cap altra cosa, som: éssers polítics.

Hi ha alguna cosa de fascinant en aquest moment auroral: l'aspiració a parlar de tot, del que és diví i el que és humà, natural i artificial, vida quotidiana i moments memorables, bondat i bellesa, sentits i intel·ligència. L'aspiració, doncs, a convertir en paraula, i la paraula dialogada, el nostre món: perquè allò que som i allò que ens passa o allò que fem només comença a ser pensant de debò quan ho convertim en paraula i ho confrontem amb el que diuen altres, quan discutim i quan, de vegades, som capaços de posar-nos d'acord en algunes coses. En Plató i Aristòtil descobrim, per primer cop, que la forma d'organitzar-nos i governar-nos no és una realitat donada, com un fenomen immutable de la naturalesa, sinó una realitat sotmesa a l'escrutini i la impugnació: un problema. Plató va passar revista a les diferents formes de govern del seu temps (la tirania i la monarquia, l'aristocràcia i l'oligarquia, i per descomptat la democràcia), i les seves reflexions constitueixen el primer balanç amb voluntat sistemàtica que intenta contestar la pregunta essencial de la vida en comú : quina és la millor forma de govern?, com hauria de ser el bon govern?.

Aquestes qüestions no han deixat de preocupar la filosofia com un fil conductor ininterromput. I no podia ser altrament, perquè la filosofia, encara que la caricatura imagini els filòsofs com un éssers extravagants al marge del món, no ha deixat de pensar qüestions essencials de la vida humana. I la vida humana, a diferència de les altres formes de vida, no és res si no és amb els altres, al voltant d'alguna cosa en comú. I, per això, la pregunta (com hauria de ser el bon govern?) no només continua oberta avui, sinó que és, de totes les que afecten la vida en comú, la més urgent i necessària.

Semblar clar, tanmateix, que avui la pregunta ja no pot ser només per la forma de govern, o pel sistema polític, que millor permet organitzar l'espai del pluralisme i les diferències, en l'horitzó d'un sistema més just i igualitari, sinó per la matèria de la governació: què, qui i com governa? Pregunta que equival a problematitzar la diferència, avui ja insostenible, entre governants i governats. Quan avui tant es parla, amb una paraula que ja ha passat a formar part del nostre vocabulari, d'empoderament, es posa sobretot de manifest que la pregunta pel bon govern no és una pregunta per la forma de govern, sinó per la manera segons la qual, en el govern, hi participen governants i governats. Les formes d'aprofundiment democràtic, avui, passen per les exigències plantejades, en les darreres dècades, per la democràcia radical o la democràcia directa i per les diverses formes d'intensificació de la participació ciutadana en les estratègies, dispositius i decisions de govern. La pregunta pel bon govern, avui, equival a la pregunta per com podem governar-nos. O per com hauríem de fer-ho.
Xavier Antich


Xavier Antich, és professor d'Estètica a la Universitat de Girona. Aquest article el podeu trobar, també, en el seu llibre “La voluntat de comprendre”. Ed Arcàdia. Barcelona,2016.

domingo, 14 de agosto de 2016

Propera trobada: 12 de setembre

Us recordo que la propera trobada serà el 12 de setembre, a les 20.30 hores, al Forn de la Canonja.
Més informació a dillumsdartsalforn@gmail.com 

martes, 2 de agosto de 2016

Trobades estiu

Les trobades dels diLLUMS dels mesos de juliol i agost han estat especialment relaxades, i sobretot hem gaudit de la tertúlia i la mica de fresqueta de la terrassa del Forn de la Canonja.
Però hem afegit un nou amic als diLLUMS, l'artista plàstic Joan Ferrer, que estava exposant la seva obra a l'aparador d'Arts i papers, al carrer pintor Gimeno.
A més, s'ha posat damunt la taula la proposta d'una activitat col·lectiva, a escala de tota la ciutat, que pot resultar força interessant. En parlarem a la propera trobada, el 12 de setembre.
Més informació a dillumsdartsalforn@gmail.com

domingo, 3 de julio de 2016

L’automatització: guanyar temps o guanyar diners

L’automatització: guanyar temps o guanyar diners. Un article que ens recomana Cisco Lahosa per comentar a la trobada del 12 de setembre. El mes passat ens va recomanar l'article "Comprendre el que sembla incomprensible" que vam penjar el 8 de juny en aquesta pàgina.
L’automatització: guanyar temps o guanyar diners
A Automation et Humanisme, Georges Elgozy, en veure venir la informàtica com a ciència i tecnologia dels automatismes, el 1968 va anunciar un canvi fonamental en el futur de la humanitat. I vint-i-cinc anys més tard, el 30 d’abril de 1993, l’arribada del web i de “l’escriptura reticular” va materialitzar aquesta intuïció en desencadenar un procés de transformació planetària els efectes del qual encara avui ens costa de qualificar i mesurar, però del qual no hi ha cap dubte que condueix a una generalització dels automatismes en totes les dimensions de l’existència: de les més individuals a les més col•lectives, de la vida privada més íntima al procés de producció de bens materials i a l’esfera pública que constitueix la res publica
.
Tot i que la qüestió de l’automatització hagi acompanyat tota la història de la societat industrial, i fins i tot l’hagi predit, de la mateixa manera que la màquina de vapor, aquesta es presenta en l’actualitat sota un prisma totalment nou: amb la digitalització de totes les relacions ( amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb l’espai, amb el temps…), els automatismes cada cop estan més presents en la majoria de les activitats humanes, en siguem conscients o no.
Sobre aquesta base encara imprecisa i poc preparada es duu a terme una mutació industrial d’una amplitud immensa en la qual, com sempre, el pitjor amaga el millor i a l’inrevés: la disseminació i la integració de les tecnologies digitals que condueixen a l’automatització generalitzada provoquen en sentit estricte una metamorfosi del món industrial. En el si d’aquesta metamorfosi es presenten els termes oposats d’una alternativa.
L’automatització generalitzada té i tindrà efectes en tots els camps: la producció, l’ensenyament, la medicina, el comerç, els transports, la recerca científica, l’edició i la premsa, les relacions socials, la vida quotidiana domèstica, la vida política, les relacions intergeneracionals, la geopolítica, la geoeconomia, la diplomàcia, les polítiques militars, etc.
Quant a la robotització de la producció, posa encara més en evidència l’immens problema del model econòmic de la industrialització futura en tot el seu conjunt: si els robots substitueixen els treballadors, qui consumirà el que produiran els robots i amb quins recursos?
Una pregunta així mostra que les nocions de treball i de consum pot ser que ja no siguin adequades per a una entrada sostenible en el món emergent. De fet, es va forjar en una època en què la solvència de la producció es basava a emprar masses de productors dotats d’un poder adquisitiu que els converteix al mateix temps en masses de consumidors. Ara bé, aquest compromís a la vegada econòmic i polític a l’entorn del poder adquisitiu es basava en una automatització restringida; tanmateix, l’era de l’automatització generalitzada en què ens endinsem inverteix d’una manera irreversible la situació establerta en la qual aquesta automatització restringida va consistir fins al principi de la dècada de 1970.
L’automatització permet guanyar temps, és a dir, guanyar també diners. Però el temps no és només diners: també és, per exemple, el temps de saber ( i aprendre), és a dir, augmentar la “potència d’actuar”, si parlem com Spinoza, o la “capacitació” si parlem com Amartya Sen. Per dir-ho d’una altra manera i amb més contundència, hi ha dues veus oposades per tal de considerar el futur de l’automatització ( i la realitat acostuma a ser una composició entre aquesta oposició) : una permet de guanyar i redistribuir diners mitjançant una conversió immediata del temps que es guanya d’aquesta manera; l’altra permet de produir, guanyar i redistribuir el temps que no és directament transformable en diners.
La segona via consisteix a alliberar temps mecanitzable i automatitzable per tal de guanyar temps que no és mecanitzable ni automatitzable perquè és incalculable i constitueix el temps de la singularitat, raó per la qual no és precisament convertible d’una manera directa en moneda.
La primera via, que transforma directament temps en diners i que concep el temps com una cosa essencialment reductible a un càlcul, ha tingut com a resultat una societat basada en un valor d’ús en si mateixa immediatament transformable en valor d’intercanvi. Ara bé, aquest model s’ha anat esgotant al llarg de l’última dècada.
Aquest és el rerefons de la crisi del 2008, que per si mateix s’insereix en la metamorfosi en curs: ha demostrat que el valor d’ús, com a valor que s’usa, condueix a la usura global, en la que s’inscriu com a organització fonamentalment especulativa de l’economia, en què la insolvència passa a ser sistèmica i generalitzada.
En el context crític d’aquesta crisi sense precedents parlem a partir d’ara d’una societat que descansa en un nou i generalitzat desenvolupament de sabers. Un coneixement produeix un valor que no es devalua amb el temps: no es tracta d’un valor d’ús, sinó d’un valor pràctic. Això vol dir que un saber no es pot reduir a la seva utilitat formalitzada per un ús: si aquest fos el cas, es faria servir amb el temps.
Les noves pràctiques de contribució que han emergit amb l’escriptura reticular des de fa una vintena d’anys han posat àmpliament en relleu aquest valor no mercantil que constitueix el saber. Que un valor no sigui reductible a la seva funció mercantil no vol dir que sigui inútil, tampoc no implica que no comporti cap virtut econòmica, ni que no tingui també un valor mercantil, ans al contrari: tal com va demostrar Paul Valéry, el “valor esperit”, que és la condició de la riquesa en totes les seves formes, també és el que produeix la riquesa en totes les seves formes. No obstant això, aquesta producció no pot ni s’ha de convertir en valor d’intercanvi, ja que si ho és, com va continuar demostrant Valéry, el valor esperit, que és el valor pràctic en tant que no és reductible a un simple valor d’ús, disminueix ineluctablement.
Aquesta qüestió del valor es pot analitzar i cal fer-ho en termes d’entropia i de neguentropia . En tant que guany de temps possible, i segons la manera com aquest guany es valori ( com a valor d’ús o com a valor pràctic), l’automatització, mentre que permet uns guanys de temps que es poden diluir en un augment constant de la rapidesa i la calculabilitat o bé invertir-se en el temps dels sabers que ultrapassen aquesta usura del temps, permet ja sigui augmentar l’entropia, és a dir, la devaluació i la destrucció del sistema que produeix l’automatització, ja sigui,al contrari, confirmar-la en augmentar la neguentropia, es a dir, la diversitat de les capacitacions i les maneres de saber basades en allò que la filosofia anomena l’autonomia.
Si no responem aquest tipus de preguntes, la robotització de la producció, que és ineludible, ens conduirà a unes contradiccions econòmiques de tal magnitud que es traduiran en una guerra econòmica encara més viva que la que es lliure avui dia i que ens pot conduir al caos.
Bernat Stieger.
( Filòsof, director de l’Institut de Recherche et d’Innovation (IRI) del Centre Georges Pompidou i professor de filosofia a la Universitat de Tecnologia de Compiègne. La seva tasca de recerca es centra en la relació entre filosofia i tecnologia, el capitalisme i la cultura del consum.)
Nota: Aquest article ha estat publicat originàriament a La Maleta de Portbou 9 (gener-febrer 2015), la versió catalana és obra del diari ARA, ISSN:2014010X.

lunes, 6 de junio de 2016

Trobada juny 2016

















El passat 6 de juny vam gaudir una nova trobada dels diLLUMS d’arts al Forn, gastronòmicament acomapanyades de les tapes del Forn de la Canonja de Tortosa.
La base d’aquesta activitat és ser un punt de trobada de gent diversa, i cada mes ens visita gent nova, d’arreu de les Terres de l’Ebre. Com que tothom ens mostra el que vol, cada mes la trobada és diferent. Aquesta vegada, la pintura ha estat protagonista, i vam poder gaudir i debatre obres d’Agustí Forner, Fernando Ferré, Sílvia Franzoni i Laia Valls, nova als diLLUMS i que ens arriba de La Galera.
Cisco Lahosa ens va portar una mostra dels treballs amb què l’alumnat de l’Institut J. Bau han participat al concurs de fotofilofia, que pretenen fer pensar a partir d’imatges. A més, Cisco, com a professor de filosofia, ha engegat la iniciativa de proposar-nos un article per a llegir-lo en calma a casa i comentar-lo el mes següent (el podreu trobar a l'etiqueta "articles" d'aquest blog).
La poesia tambñe va tindre el seu espai, de la mà d’un altre nouvingut, i del seu activisme poèti: Sergio Quiñonero, a qui agraïm l’entusiasme i l’esforç de vindre des de la Pobla de Massaluca, i que ens va posar la mel al llavi d’una activitat molt interessant que prepara per a la tardor.
I finalment, Jesús M. Tibau va llegir un fragment del seu llibre No és la derrota, sinó el vent, i del llibre d’Agustí Clua, Tardets.

I no tenim ganes de descansar l’estiu; o sigui, que us esperem a vosaltres i les vostres propostes el 4 de juliol.
Més fotos en aquest enllaç.

domingo, 5 de junio de 2016

La voluntat de comprendre

A iniciativa i proposa de Cisco Lahora, professor de Filodofia de l'Institut de Tortosa, cada mes ens oferirà un article per a comentar a la propera trobada. Comencem amb el següent:
Comprendre el que sembla incomprensible
Poques coses són més connaturals a la vida humana que la voluntat de comprendre. Aristòtil ho va dir amb més contundència en la primera línia d'un text que acabaria sent el llibre més influent de la filosofia occidental, la Metafísica: «Tots els humans desitgen per naturalesa saber».Més que la vida, compartida amb animals i vegetals, ens caracteritza la interrogació constant per tot el que hi té a veure. Per això ens preguntem contínuament el perquè del que ens passa, sense que les respostes que trobem ens siguin molt sovint satisfactòries. Sobretot pel que fa a les coses més imprevisibles i, entre aquestes, precisament les que neguen la vida, l'estronquen o la fan malbé. La irrupció de la mort,que és, i ho sabem, indissociable de la vida, ja que la vida és sempre la persistència d'una cosa que tard o d'hora s'acaba, és el que més preguntes ens provoca. Sabem que la mort ens espera al davant, inexorablement, i tanmateix la seva arribada és sempre inesperada, perquè sempre ens la traiem del davant, com si no volguéssim veure-la. I el fet és que no volem.
Així, quan arriba, per molt que la veiem acostar-se de lluny, ens colpeix i ens dol, i encara més com més a prop la sentim,perquè només deixa absència darrere seu i ens fa sentir la nostra pròpia fragilitat. I aleshores ens preguntem per què, sense que cap resposta mèdica, que hauria de ser una explicació suficient, acabi de donar raó a una inquietud que el buit provoca. I quan la mort ve de la mà d'un crim, més inexplicable com més brutal, les respostes encara provoquen més preguntes.
Mirar de massa a prop els esdeveniments ens fa cecs a la seva lògica. Mirar-los de massa lluny,tanmateix, ens fa perdre la singularitat i ens aboca a la generalització abstracta. Quina és la distància justa? Com podem comprendre millor?. El filòsof Walter Benjamin s'ho va preguntar a propòsit de la nostra confrontació amb un text: què és millor,per preservar la seva força original, llegir-lo o copiar-lo? I ho va comparar amb la força d'una carretera, que varia segons si és recorreguda a peu o sobrevolada amb aeroplà. Qui vola, va dir,només veu com la carretera llisca pel paisatge, adaptant-se al terreny, mentre que qui va a peu descobreix sobre el territori cadascun dels revolts i ordena les perspectives. De la mateixa manera, va escriure Benjamin, qui llegeix sempre imposa al text el seu propi jo, transferint-li les seves preocupacions i les seves pròpies preguntes: per això, cada text és diferent en cada nova lectura. Però qui copia un text, al contrari, va dir «deixa que el text li doni ordres» i sotmet la seva subjectivitat a la realitat d'un text que no es deixa modificar a caprici.
També la realitat, de vegades, si volem pensar-la a fons, en allò que té de nou, d'inversemblant o de brutal, reclama de nosaltres una certa suspensió dels judicis i dels prejudicis. Que ens deixem portar, ni que sigui per un moment esfereïdor, per la lògica aparentment incomprensible del que volem entendre i llavors que provem d'escoltar, encara que això pugui fer-nos mal i s'hi pugui revelar el que, altrament, no estaríem en condicions de veure. Perquè potser només si som capaços de descobrir el dibuix dels esdeveniments arribarem a entendre alguna cosa.
Antich,Xavier.- La voluntat de comprendre

lunes, 2 de mayo de 2016

Trobada maig de 2016

















Les trobades mensuals, el primer dilluns de cada mes, dels diLLUMS d’Arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa, es van consolidant i creixent.
La del passat 2 de maig ha estat la més nombrosa, i mentre veig participant a la gent no deixa d’admirar-me la generositat i valentia (o portser inconsciencia i follia) de la gent de la cultura.
Als diLLUMS tothom hi està convidat a participar, de Tortosa i d’arreu, no és necessari apuntar-se prèviament, i cadascú es paga el sopar de tapes que ens ofereixen, sempre per sorpresa, el Forn de la Canonja (aquesta vegada em estat afortunats conillets d’índies de la seva propera carta d’estiu).
.
I vam gaudir a escassos metres o centímetres de distància d’un nou monòleg inclòs a l’obra“4 retrats de mares”, d'Arnold Wesker, interpretat per Anna Griñó Márquez, del Grup de Teatre Gresol, d'Alcanar, que es va saber posar dins del paper (i ens hi va posar a nosaltres), tot i la pressió de tants ulls propers i atents.
I vam sentir un tast del llibre El darrer llaüt del Delta, de Baltasar Casanova, en veu d’Anna Giménez i la guitarra de Josep Maria Bonet, amb imatges de Carme Domènech.
la Tortuga Manuelita ens cantà la seva versió de dos poemes del llibre Animalari, de Sílvia Mayans, il·lustrat per Sílvia Fanzoni.
I Zoraida de Torres Burgos va difondre la Segona trobada de retrats ebrencs, que que tindrà lloc a Tortosa el 29 de maig, i de la qual ja he pres nota. Més informació en aquest enllaç:
I més coses que van restar pendents per a la propera trobada, del 6 de juny
I vam compartir, i parlar, i xalar.
Us ho voleu perdre?
.
Qui vulgui està més assabentat de tot el que organitzem els diLLUMS, que em doni el seu número de móbil i l’afegiré a un grup de whatsapp (grup només per a temes relacionats amb la trobada)
Més informació a dillumsdartsalforn@gmail.com. I més fotos en aquest enllaç
.
Per tal d’afavorir l’accessibilitat a tothom, es prega abstenir-se de venir amb fragàncies i perfums.

martes, 5 de abril de 2016

Trobada abril 2016


















El passat mes de novembre, de forma molt impulsiva, vam donar el tret de sortida als diLLUMS d’Arts al Forn, un projecte que feia temps que em rondava pel cap, per tal de provocar un lloc i un mo,ent de trobada mensual amb gent de la cultura i de l’art, creadors i consumidors, de totes les disciplines, que de forma distesa, al voltant del menjar, del beure i del riure, compartissin la seva obra, projectes, il•lusions i inquietuds, una mena de cassola on es puguin fer coneixences, on es coguin futures col•laboracions. Sobretot, un divertiment intel•lectual i gastronòmic molt improvisat. De seguida vaig comprovar dues coses: a) que no es podia deixar tot a la improvisació, i b) que jo sol no tenia prou energia per a impulsa-ho. Ara crec que el projecte es troba en un bon punt. Jo no vull considerar-me’n l’organitzador. Com a molt, puc ser-ne l’impulsor i un dels coordinadors. Hem creat una pàgina de facebook per fer-ne difusió, i un grup de whatsapp per a organitzar les trobades (fixades ja al primer dilluns de cada mes, al Forn de la Canonja de Tortosa). Tothom està convidat a formar part d’aquest grup (només cal que m’ho digueu) i pot aportar idees i activitats per dur a terme el proper diLLUMS. 
L’última trobada, el pasat 4 d’abril, la puc considerar la més dinàmica i, possiblement, la que més s’acosta a la meva idea inicial. Pocs dies abans no tenia res programat i, de cop i volta, van començar a sorgir propostes com rovellons, de tal manera que la nit se’ns va fer curta, i algunes coses es van quedar al tinter.
.
 A proposta de l’amic Tomàs Camacho, que ja està ultimant els preparatius de la VII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar,  vam poder gaudir arran de pell d’un fragment del monòleg teatral de “4 retrats de mares”, d'Arnold Wesker, interpretat per Míriam Gómez Martínez, del Grup de Teatre Gresol, d'Alcanar. 
Per gentilesa de la cerveseria artesana Lo Gambusí, inclosa també al comples del Forn de la Canonja, vam poder degustar una cervesa realitzada amb el deliciós, unic i estimat xocolate tortosí CREO. 
Jordi Martí, d’Òmnium Cultural, ens va fer cinc cèntims del cicle de xerrades sobre Llengua, societat i poder, la propera de les qualstindrà lloc el 21 d'abril al Campus de la URV a Tortosa, gràcies a Antena Cultural de la URV Tortosa.
Montse Boldú, ens va fer un tast del seu llibre Vestit de flos per a una dona nua, obra guanyadora del 34è Premi Literari del Perelló, i que es presenta a Tortosa el dia 7 d’abril. 
Sílvia Mayans, escriptora, i Sílvia Franzoni, il•lustradora, ens van ensenyar el seu poemari Animalari, tota una obra d’artesania. 
El ceramista Joan Panisello ens va ensenyar un parell de llibres escrits per dos autors romanesos, que està presentant aquests dies, i que han estat il•lustrats amb la seva obra. 
I també va vindre el pintor Fernando Ferré que va mostrar algun dels seus quadres a última hora, i l’artista Rubén Montes Alcántara, que espero que torni un altre mes amb una mostra del seu art. 
.
Com veieu, una nit farcida de sensacions, acompanyats de bona cervesa, i vi, i delicioses tapes amb què el Forn de la Canonja ens va sorprenent, sempre amb productes de la terra. Gent que vénen quasi tots els mesos, gent que ha vingut per primer cop, i que espero que no l’últim… familia de cultura que creix. 
Us perdreu la trobada del 2 de maig?