viernes, 6 de marzo de 2020

Repte poètic “Albert Fabà o la revolta permanent”



REPTE POÈTIC ALBERT FABÀ O LA REVOLTA PERMANENT
En motiu de l’exposició “Albert Fabà o la revolta permanent”, de la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, us vam proposar el següent repte literari:
.
-Escriure un text de format i temàtica lliure inspirat en una obra concreta d’Albert Fabà, preferiblement de les que es troben a l’exposició.
-Enviar-lo amb les vostres dades a numenEbre@gmail.com indicant el nom de l’obra que us ha inspirat.
-Opcionalment, publicar-lo a les xarxes socials fent referència a l’exposició, amb el hastag #expoAlbertFabà i #museudetortosa.
.


Com sabeu, l’exposició està ajornada, us convidem a mirar el catàleg de l’exposició, en aquest enllaç, i que participeu al repte. 
.
Penjarem els textos en aquest apunt.
.
TEXTOS PARTICIPANTS AL REPTE
.


1.-
Mai no cau rendida
l’ànima que es desfila.
Tens, només, adormida la pell.
 .
Jesús M. Tibau, inspirat en Cadira i penja-robes, 1966 
.
2.-
Et miro. De sobte, noto una esgarrifança que em penetra totes les meves entranyes i em paralitza.
Em costa reaccionar i, quan ho faig, m’impacten el teu rostre i les
teves mans.
Els teus ulls, la teva mirada profunda que em deixa glaçat, hi veig : dolor, odi, rancúnia, impotència... però quan m’endinso en la seva profunditat me trobo amb la solitud, un pessic de tendresa i unes llàgrimes congelades.
La boca tancada, oprimida, impenetrable, tensa, d’ella ja no hi surten paraules ni somriures.
Et segueixo observant i veig unes mans tancades, immòbils, però amb molta força i tenacitat que s’agarren a la reixa de: l’esperança, de la vida, de una lluita que no ha donat els fruits esperants? A que t’estàs agarrant?
Estàs en una presó on no tens llibertat, on esperes poder sortir per trobar.la i el més trist és que tampoc la trobaràs perquè en la teva mirada no queda ni un bri d’esperança per continuar vivint.
.
Pilar Alegria, inspirada en l’obra Presó 1976
3.-
.
Sopar d’amics

Jo vaig creure la mama i no vaig sortir de sota el llit tal i com ella m’havia demanat -amb cara molt seriosa però fent-me un petó molt tendre al front- abans d’apressar- me cap a la meva habitació després d’esverar-nos tots plegats en sentir aquells cops tant forts a la porta de casa. D’una revolada, vaig agafar el meu Geyper explorador per endur- me’l al cau secret. La fredor de les rajoles em va fer venir esgarrifances i vaig prémer contra el meu pit l’amic de plàstic tot pregant-li si per una estoneta em podia ajudar a ser tant valent com ell. Quan vaig començar a sentir els crits del pare demanant perquè volien envair-nos la casa aquelles veus d’homenots que deien paraulotes vaig tenir la temptació d’arrossegar-me com una serp fins la porta entreoberta per veure’ls les cares abans de repartir mastegots a tort i a dret, ja que els herois exploradors sovint desobeïen les ordres dels seus comandaments per arriscar-se i córrer a ajudar a qui de veritat ho necessitava. Però no, de cap manera, un no és un no tal i com diu la mama.
No entenia res de res. Com podien estar tan enfadats aquells homes amb els meus pares i els seus amics? De veritat de la bona que només havíem estat sopant carn rostida amb llesques de pa torrat mentre els grans explicaven acudits que jo no entenia massa o bé parlaven de coses complicades com per exemple la dictadura, Franco ( jo sé una cançó molt divertida del cul d’aquest home que cantem al cole quan no ens senten els mestres) o d’una capsa de cartró que en Miquel, el millor amic del papa, fent-se el misteriós, obrí a poc a poc com si fos un mag a punt de treure la seva simpàtica ajudant de la capsa de les tortures. La veritat és que em vaig quedar molt fotut en veure que dins només hi havia piles i piles de paperets repetits on vaig poder llegir «vaga general». I de sobte els cops a la porta, les cares de por i les presses per amagar la capsa i altres papers i llibres escampats per la taula.
Amb les dues mans em vaig tapar les orelles per no haver de sentir aquells cops que
sonaven com els de l’àvia quan estovava els pops abans de tirar-los a l’olla i aquells crits de dolor de no sabia ben bé qui barrejats amb l’estrèpit de vidres trencats i mobles estavellant-se contra el terra. Tot, tot ho vaig aguantar quiet com un bon minyó, tot menys aquells plors de la mama mentre demanava «si us plau no, això no» a algú que li deia « relaxa’t o et mato, puta roja». Aquí si que vaig decidir deixar d’obeir-la i amb l’ajuda del petit explorador començar a reptar sigil·losament fins assolir el meu objectiu: el badall de la porta.
Em vaig enfadar molt en veure el pare de cara la paret, tal i com ens posava la senyoreta Rosa quan no fèiem els deures. La mama gemegant i ell sense fer res, amb els braços oberts i recolzant els palmells de les mans a la paret, com si no sabés que la mama no pot sofrir les ditades al guix, que ella és molt neta. S’estava quiet com un estaquirot només perquè un policia amb cara de males puces l’estava escorcollant, o com es digui això que fan els polis de les pelis de diumenge a la tarda als dolents quan sospiten que amaguen coses perilloses sota la roba. No sabria dir si era pena o ràbia allò que sentia tot veient com li tremolaven aquelles mans tant ossudes i fortes com troncs d’olivera . Eren les mateixes mans que de ben petit m’alçaven ben amunt per deixar-me tocar el sostre? Però ben mirat, tot i amb l’ajuda del company de plàstic, jo tampoc vaig poder ser valent. Em vaig quedar quiet i mut, incapaç de moure ni un sol múscul i amb un crit congelat a la gola mentre notava com una taca d’humitat calenta s’anava escampant pels meus pantalons.
Del que després succeí, o no, només recordo les passes precipitades, el cop de porta i el silenci més llarg i profund que mai havia escoltat. Al cap d’una bona estona va aparèixer l’àvia i em va trobar allà mateix, vora la porta, amb el ninot a la mà , els pantalons plens de pixum i els ulls vessant llàgrimes.
Uns dies després els pares van retornar a casa, però era com si ja no fossin els mateixos pares d’abans de la nit dels homenots. Es van acabar els sopars d’amics, els acudits difícils i les capses plenes de paperets que feien olor a llibre per estrenar. La mare gairebé ens deia res . No es treia mai el camisó i la bata d’anar per casa i només volia estar-se al llit o al sofà, mirant la tele però com si no la mirés, amb ulls d’òliba a punt d’atacar una presa que mai apareixia. El pare ja no parlava de coses com Franco o la revolució que calia fer. O bé callava com la mare o bé cridava com un boig per qualsevol cosa, depenent, ho vaig acabar descobrint jo sol, de la quantitat de vi que deixava a l’ampolla.
Però aquesta és l’última vegada que li explico aquesta història. No vull que em torni a
dir mentider, que llegeixo massa còmics o bé que a casa em deixen veure pel·lícules d’aquelles de dos rombes. Jo només m’invento històries quan jugo amb el meu geyper a matar dolents. L’altre dia, per cert, vam pelar un poli que deia massa paraulotes.
.
Ernest Redó, inspirat per l’obra Detenció
.
4.-
REPRESSIÓ
Tu
que agarres el teu dolor
aferrat a la nafra
amb la sang incrustada en el ventre
perquè el dolor és ja un calaix eixut.
Davant teu unes barres que t’aboquen
a la cruesa del ferro glaçat
que escanya la teua ànima
quan xiscla des de la gàbia que la consumeix
perquè li arrenquen pedaços de memòria entumida,
perquè li fonen la forja que l’esclafa
i arrossega els seus grillons en un llarg túnel.
El teu turmell és ja sols un record
quan t’esfondres en la impotència i mastegues
furtivament el silenci
perquè amb la mà closa voldries tancar el puny
i colpejar el món.
Tu
que seus a terra i no veus ja el cel cobert
pel sostre estret que s’empassa els teus dies
com una teranyina corsecada
alça’t al primer indici d’una esquerda
d’aquesta cadena fosca que t’anul·la
i trenca el seu badall fins a escindir-la
i sent ja els turmells forts i camina
lliure sota el cel ras que t’espera.
.

Conxita Jiménez, inspirada per l’obra Repressió
.
5.-
Roures als dits,
aquell pa tan dur com els pedres
però que es fonia quan la gana apretava,
imatges esmicolades pel passat;
els mans com arrels,
el pa com aliment,
i nosaltres estupefactes mirant
passar la vida;
aparentment, forts com a roures.
.

Agustí Masip, inspirat per l’obra Mans i pa
.
6.
.
Malgrat tota, desesperança. 
De sobte desapareix la fam
tan sols resta el ferm consol
de la protecció total 
d'aquelles imatges 
color sèpia. 
Totes arrenglerades, 
al voltant del pa. 
Ni tan sols una engruna. 
La taula neta, i la rabia... 
Coll avall sense protecció.
.
Pilar Cabera, inspirada en l’obra: Mans i pa,1966
.
7.
Albert Fabà. Un jove de 93 anys
He vist la proposta del Museu de Tortosa de col·laborar amb els Di-llums d’Arts al Forn. Em sembla perfecte reflexionar sobre l’obra d'un dels nostres artistes que sempre ha compartit el seu ideari i la seva pràctica amb tothom.
Opinar sobre alguna de les seves obres..., “Quien este limpio de culpa que tire la primera piedra”. Jo no em veig en cor, tothom fem el que podem quan pintem.
Puc afirmar que Albert Fabà, per mi, és un referent d'il·lusió per millorar el món mitjançant la bona pràctica política. Ell sempre ha tingut el desig d’opinar d'una manera vehement de com calia que la relació entre les persones fora d’igualtat, solidaritat i llibertat.
Personalment recordo i puc donar testimoni que quan de xiquet vaig començar a compartir les classes de l’Escola d’Art de Tortosa al Palau dels Barons de Purroy, l'edifici es trobava al carrer dels Mercaders. Constava d'una planta soterrani (antigues corralisses) on Albert Fabà tenia el magatzem de les pintures, la seva feina diària fou pintar, cases, pisos... Al pis principal tenia els locals l’Escola d’Art. Al fons, al pati interior, la Secció Femenina ensenyava a ballar la jota tortosina. Als pisos de dalt, el sastre Mortimer va tenir unes sales i més amunt, una golfa immensa que Albert utilitzava per pintar (estudi creatiu).
El senyor Llop, professor de l’escola, ens va donar als més grans la possibilitat de pintar els primers bodegons del natural. Això ens provocava un problema, si fèiem una composició amb fruites, donats els nostres recursos d'encaix, quant teníem l’obra a mitja pintura les fruites estaven pansides i tenien un altre color... Vam pensar que una idea seria que Albert ens donés uns pots de pintura buits i fer bodegons amb aquests estris. Tenien la seva dificultat, primer eren cilindres de diversos colors, però podíem estar dos setmanes encaixant que no passava res.
Uns anys més tard el Cercle Artístic va posar en contacte a tots els que practicàvem la pintura a la ciutat i als pobles veïns: joves, menys joves i grans. Aquesta coincidència ens va fer adonar que, a part d’exposar, el que fèiem quan podíem, calia fer pràctica de la pintura al natural. Els més joves baixàvem amb «el banyero» a l’Ampolla i, passejant, passejant, anàvem a pintar a Cap Roig amb quatre colors: dos blaus, un verd i el roig de la terra.
Però ens calia fer figura humana, és fonamental, i aquí entra Albert Fabá. Ell ens obrí el seu estudi i una nit de cada setmana, tots a pintar figura, a la seva golfa tronada, però útil. El model nosaltres mateixos. Aconseguir un model o una model?... somniar truites!
Tots teníem la mateixa voluntat, el senyor Joan Antó, Santiago Carbó, Roberto Escoda, Albert Fabà, juntament amb els més joves: Ferran Vilás, Agustí Forné, Ferran Chavarria, Lluís Montagut, Maria Cinta Sabaté... perdoneu si no recordo a tothom!
El senyo Antó ens portava un «cullitó» amb ametlles, figues, anous... ,pinyolets com ell deia, i a l’estiu un meló, que l’acompanyàvem amb «Galera»... Poques aquarel·les he fet, alguna en vaig fer de la mà del mestre de l’aiguada Antó.
I tot això gràcies a l’Albert Fabá, el nostre jove de 93 anys, que mai ha perdut la il·lusió per crear un món més just, dins de la utopia d’una revolta permanent, i així són les seves pintures, el testimoni constant de la recerca d'una societat més justa, gràcies a la pràctica de la creació artística i la fe en la cultura.
Jaume Rocamora 2020
.
8
L'obra d'art, sempre,
com un abric trobant-se
entre una idea
i la realitat.
L'espectador se'l posa.
.
Helena Bonals Barberà, inspirada en l'obra Cadira i penja-robes, 1966
.
9
Albert Fabà o la revolta permanent

La visita a l’exposició “Albert Fabà o la revolta permanent”, em va sacsejar, no tan sols per la impressió estètica, sinó pel sentiment que em va produir, un viatge històric i vital, un retrocés a un temps que vaig viure, que vaig compartir amb amics, una època que ara, en entrar a la sala, se’m ha reproduït amb la visió d’uns quadres d’una enorme força evocadora.
Alguns dels quadres exposats eren vells coneguts meus. Un d’ells, concretament, el Cap de negre, va presidir un espai de casa durant molts anys de la meva vida, de la creixença dels fills, de visites de la família, dels amics.
Dels quadres que no coneixia, que no havia vist mai, n’hi ha dos que em van sobtar per la potència de la imatge. Un en particular, Detenció, 1976, em va atreure amb més força. Un quadre de gran format, sobre un fons pla, blanc, ressalta la figura del tors d’un home amb els braços oberts contra la paret, el cap acotxat, mig amagat pel cos, d’un relleu contundent no tan sols pels materials i les tècniques utilitzades, sinó pel regruix de la imatge aconseguit mitjançant una pinzellada plana, una línia de pintura grisa que segueix tot el contorn del tors, centrant, reforçant, en certa manera, la potència de la imatge i la memòria dels fets dolorosos d’aquella època.
 Fa temps que no he vist l’amic Albert, potser la darrera vegada va ser a la seva muntanya, a la casa on vivien aleshores. Em sembla que jo li portava un oli sobre tela que li havia restaurat, un paisatge en format petit, amb aquelles pinzellades que ja presagiaven la força dels quadres que vindrien després. Vaig baixar d’aquell racó de pau, d’aquella solitud, amb un altre quadre de petit format sota el braç, un regal, era una altra tècnica, la suavitat dels colors aconseguien una mena d’abstracció d’un paisatge.
Torno al motiu d’aquesta nota, l’exposició al Museu de Tortosa. No és tan sols una exposició de pintura a l’ús. Una part reduïda de la gran sala d’exposicions acull una complerta col·lecció d’obres de Fabà, veritable crònica d’un temps, alhora que d’una força plàstica i estètica espectacular.
Moltes gràcies, Albert, per la teva obra, la teva força i la teva amistat.


Zoraida Burgos, març de 2020
.
10
Miro aquest tros de pa. Trobo a la seva superfície els coneguts perfils de les carenes i les valls dels Ports.
Ara miro les meves mans. I en la seva pell torno a trobar el mateix.
Sóc a tocar.

Sergi Quiñonero, inspirat per l’obra “Mans i pa” (Albert Fabà, 1966)



martes, 3 de marzo de 2020

diLLUMs d'arts al forn, trobada de març











2 de març de 2020. Nova trobada el primer dilluns de cada mes, dels diLLUMs d’arts al forn, al Forn de la Canonja de Tortosa. Gastronomia, amistat, cultura, art, poesia, música, fotografia…
Com sempre, cares noves que acudeixen a les nostres trobades, d’una família que no para de créixer.
Emigdi Subirats ens parla d’Artur Quintana i del seu llibre La vall de Balat, memòria de l’Aragó 1948-2017, i el mateix autor també ens dedica unes paraules.
Albert Fabà (fill) parla sobre exposició Museu Tortosa “Albert Fabà i la revolta permanent”, que s’inaugura el 7 de març, i ens canta una cançó de Raimon molt adient amb un dels quadres de l’exposició.
Proposem un repte poètic en relació amb aquesta exposició, en què convidem a escriure texxtos inspirats en les obres exposades.
Als fulls repartim informació sobre el col·lectiu Macla 65
Sisco Lahosa recomana l’article La revolució de les biblioteques, de Núria Iceta, Diari ARA 20/02/2020
Secció musical. Escoltem fragment de Lakmé, El duo de las flores (L. Delibes) i nocturn opus 55 de Felip Pedrell.
Secció fotografia, amb imatges comentades de Rafael Ricote.      
Jesús M. Tibau ens llegeix un dels relats del nou llibre A mig camí de la incertesa.
Montse Esteve i Manuel Bestraten, de l’Associació d’amigues i amics de la UNESCO, ens parla dels actes que tindran lloc en motiu del 75è aniversari de la UNESCO, i en homenatge a Federico Mayor Zaragoza, que tindran lloc del 17 al 21 de març.
Ricardo Gascon ens explica dos iniciatives: A la recerca de Numen, el 15 d’abril, un projecte Lacenet World Mobile City, promogut pel Departament d’Ensenyament, en què s’han convidat a participar 2.000 alumnes d les Terres de l’Ebre; i la iniciativa de l’Institut Despuig de participar al repte de la Fundació Vicent Ferrer d’aconseguir 110 bicicletes per a nois i noies de la Índia
Pedro Lita ens fa un nou tast de la seva música de producció MIDI.
Sortegem un exemplar del llibre A mig camí de la incertesa, de Jesús M. Tibau, quatre exemplars d’antologies de Poemes al vent, i repartim quaranta llibres amb què ens obsequia Artur Quintana.
I acabem corejant les jotes que recull Màrius Pont, que canten ell mateix, Joan Maria Romaní, Ernest Redó, Montse Boldú, Àngel Martí, Enric Franch, Roser Llanes, Xavier Aragó i Joaquim Vilagrassa.
.
Més imatges en aquest àlbum