Dimecres passat, 1 d’agost, nova edició del Sopar de lletres
que organitza Onada Edicions des de fa quatre anys, de forma itinerant dins del
principal territori d’acció de l’editorial, que Miquel Àngel Pradilla defineix físicament
i històricament com l’antiga diòcesi de territori.
Enguany li ha tocat a Tortosa i, és clar, quan jugues a casa
sents una mica més de responsabilitat i emoció.
Aquesta trobada s’està consolidant com una més de les moltes
cites anuals en què ens trobem la gent de la cultura del territori per a
estretir lligams i afectes, augmentar el coneixement mutu, dotar-nos d’autoestima
i, perquè no, per a mostrar de forma orgullosa la quantitat i la qualitat de
talent de què disposem.
Impossible citar tots els amics i amigues amb què em faig
trobar (érem uns 130 comensals), saludar, besar, encaixar, abraçar..., tot
enmig de l’aire festiu que regala l’estiu, i de l’aire fresquet que regala la
instal·lació de climatització del rstaurant, i que es va agrair gairebé amb
emoció, en plena onada de calor.
I Onada també de llibres.
L’acte serveis per micropresentar algunes de les novetats de
l’editorial del darrer any, d’agost a agost, o millor encara, com diu Miquel Àngel,
de sopar a sopar.
Obro parèntesi (Miquel Àngel, ja afable de forma natural,
durant aquest sopar, llevat dels nervis previs perquè la gent no tenia pressa
per a entrar al menjador, mostra un somriure de felicitat que es contagia),
tanco parèntesi.
Durant el sopar, entre plat i plat, es van micorpresentar
divuit (sí, sí, divuit) llibres. Des de l’organització es va insistir en el
terme “micropresentació”, acotat a tres minuts com a màxim, i que Òscar París,
conductor de l’acte, es va cansar de reiterar, pregar i gairebé suplicar. Una
estiradeta d’orelles amb molt d’afecte a alguns companys i companyes que no
acaben de dominar això del temps en actes amb tanta i variada concurrència a l’hora
de parlar.
Per part meva, juntament amb l’inseparable Ricardo Gascón,
amb qui ja formem un tàndem, com a mínim perillós, vam presentar el llibre, l’espectacle,
el projecte, Versos contra la violència. Ricardo, a més, que es menja una capsa
d’idees amb llet cada matí per a esmorzar, va llançar la proposta de nomenar
Onada Edicions per a la Creu de Sant Jordi, que jo rubrico per al seva gran
tasca en favor de la terra i de la llengua en un territori clau i cèntric dels
Països Catalans.
L’acte també va servir per a homenatjar dos il·lustres,
estimats i irrepetibles titans de la nostra cultura que ens han deixat durant l’any:
Carles Santos i Manuel Pérez Bonfill, recordats per Alícia Coscollano i Emigdi
Subirats. Sobre el nostre mestre de sempre, l’alcaldessa de Tortosa, Meritxell
Roigé, va anunciar qu eal mes de setembre se li retrà un homenatge oficial, que
serà el preludi de posteriors jornades d’estudi que se li dedicaran.
Com a colofó de l’acte, cada any Onada Edicions homenatja
una persona o entitat del territori, que aquest cop ha estat la llibreria
Viladrich, personificada en Rafel Rovira, Vanessa Bargalló, Ester Galindo, Imma
Casademunt i, al seu davant, Rosa Cubeles o, com és més coneguda, Rosa de
Viladrich. Vaig tenir l’honor que m’encarreguessin la laudatio, que hem fet a
miges amb Manel Ollé.
Una nit fantàstica.
En sortir del restaurant, en entrar a la xafogor tortosina
camí de casa, la foscor de la nit era una onada de satisfacció..
