L’automatització: guanyar temps o guanyar diners. Un article que ens recomana Cisco Lahosa per comentar a la trobada del 12 de setembre. El mes passat ens va recomanar l'article "Comprendre el que sembla incomprensible" que vam penjar el 8 de juny en aquesta pàgina.
L’automatització: guanyar temps o guanyar diners
L’automatització: guanyar temps o guanyar diners
A Automation et Humanisme, Georges Elgozy, en veure venir la informàtica com a ciència i tecnologia dels automatismes, el 1968 va anunciar un canvi fonamental en el futur de la humanitat. I vint-i-cinc anys més tard, el 30 d’abril de 1993, l’arribada del web i de “l’escriptura reticular” va materialitzar aquesta intuïció en desencadenar un procés de transformació planetària els efectes del qual encara avui ens costa de qualificar i mesurar, però del qual no hi ha cap dubte que condueix a una generalització dels automatismes en totes les dimensions de l’existència: de les més individuals a les més col•lectives, de la vida privada més íntima al procés de producció de bens materials i a l’esfera pública que constitueix la res publica
.
Tot i que la qüestió de l’automatització hagi acompanyat tota la història de la societat industrial, i fins i tot l’hagi predit, de la mateixa manera que la màquina de vapor, aquesta es presenta en l’actualitat sota un prisma totalment nou: amb la digitalització de totes les relacions ( amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb l’espai, amb el temps…), els automatismes cada cop estan més presents en la majoria de les activitats humanes, en siguem conscients o no.
Sobre aquesta base encara imprecisa i poc preparada es duu a terme una mutació industrial d’una amplitud immensa en la qual, com sempre, el pitjor amaga el millor i a l’inrevés: la disseminació i la integració de les tecnologies digitals que condueixen a l’automatització generalitzada provoquen en sentit estricte una metamorfosi del món industrial. En el si d’aquesta metamorfosi es presenten els termes oposats d’una alternativa.
.
Tot i que la qüestió de l’automatització hagi acompanyat tota la història de la societat industrial, i fins i tot l’hagi predit, de la mateixa manera que la màquina de vapor, aquesta es presenta en l’actualitat sota un prisma totalment nou: amb la digitalització de totes les relacions ( amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb l’espai, amb el temps…), els automatismes cada cop estan més presents en la majoria de les activitats humanes, en siguem conscients o no.
Sobre aquesta base encara imprecisa i poc preparada es duu a terme una mutació industrial d’una amplitud immensa en la qual, com sempre, el pitjor amaga el millor i a l’inrevés: la disseminació i la integració de les tecnologies digitals que condueixen a l’automatització generalitzada provoquen en sentit estricte una metamorfosi del món industrial. En el si d’aquesta metamorfosi es presenten els termes oposats d’una alternativa.
L’automatització generalitzada té i tindrà efectes en tots els camps: la producció, l’ensenyament, la medicina, el comerç, els transports, la recerca científica, l’edició i la premsa, les relacions socials, la vida quotidiana domèstica, la vida política, les relacions intergeneracionals, la geopolítica, la geoeconomia, la diplomàcia, les polítiques militars, etc.
Quant a la robotització de la producció, posa encara més en evidència l’immens problema del model econòmic de la industrialització futura en tot el seu conjunt: si els robots substitueixen els treballadors, qui consumirà el que produiran els robots i amb quins recursos?
Una pregunta així mostra que les nocions de treball i de consum pot ser que ja no siguin adequades per a una entrada sostenible en el món emergent. De fet, es va forjar en una època en què la solvència de la producció es basava a emprar masses de productors dotats d’un poder adquisitiu que els converteix al mateix temps en masses de consumidors. Ara bé, aquest compromís a la vegada econòmic i polític a l’entorn del poder adquisitiu es basava en una automatització restringida; tanmateix, l’era de l’automatització generalitzada en què ens endinsem inverteix d’una manera irreversible la situació establerta en la qual aquesta automatització restringida va consistir fins al principi de la dècada de 1970.
L’automatització permet guanyar temps, és a dir, guanyar també diners. Però el temps no és només diners: també és, per exemple, el temps de saber ( i aprendre), és a dir, augmentar la “potència d’actuar”, si parlem com Spinoza, o la “capacitació” si parlem com Amartya Sen. Per dir-ho d’una altra manera i amb més contundència, hi ha dues veus oposades per tal de considerar el futur de l’automatització ( i la realitat acostuma a ser una composició entre aquesta oposició) : una permet de guanyar i redistribuir diners mitjançant una conversió immediata del temps que es guanya d’aquesta manera; l’altra permet de produir, guanyar i redistribuir el temps que no és directament transformable en diners.
La segona via consisteix a alliberar temps mecanitzable i automatitzable per tal de guanyar temps que no és mecanitzable ni automatitzable perquè és incalculable i constitueix el temps de la singularitat, raó per la qual no és precisament convertible d’una manera directa en moneda.
La primera via, que transforma directament temps en diners i que concep el temps com una cosa essencialment reductible a un càlcul, ha tingut com a resultat una societat basada en un valor d’ús en si mateixa immediatament transformable en valor d’intercanvi. Ara bé, aquest model s’ha anat esgotant al llarg de l’última dècada.
La primera via, que transforma directament temps en diners i que concep el temps com una cosa essencialment reductible a un càlcul, ha tingut com a resultat una societat basada en un valor d’ús en si mateixa immediatament transformable en valor d’intercanvi. Ara bé, aquest model s’ha anat esgotant al llarg de l’última dècada.
Aquest és el rerefons de la crisi del 2008, que per si mateix s’insereix en la metamorfosi en curs: ha demostrat que el valor d’ús, com a valor que s’usa, condueix a la usura global, en la que s’inscriu com a organització fonamentalment especulativa de l’economia, en què la insolvència passa a ser sistèmica i generalitzada.
En el context crític d’aquesta crisi sense precedents parlem a partir d’ara d’una societat que descansa en un nou i generalitzat desenvolupament de sabers. Un coneixement produeix un valor que no es devalua amb el temps: no es tracta d’un valor d’ús, sinó d’un valor pràctic. Això vol dir que un saber no es pot reduir a la seva utilitat formalitzada per un ús: si aquest fos el cas, es faria servir amb el temps.
En el context crític d’aquesta crisi sense precedents parlem a partir d’ara d’una societat que descansa en un nou i generalitzat desenvolupament de sabers. Un coneixement produeix un valor que no es devalua amb el temps: no es tracta d’un valor d’ús, sinó d’un valor pràctic. Això vol dir que un saber no es pot reduir a la seva utilitat formalitzada per un ús: si aquest fos el cas, es faria servir amb el temps.
Les noves pràctiques de contribució que han emergit amb l’escriptura reticular des de fa una vintena d’anys han posat àmpliament en relleu aquest valor no mercantil que constitueix el saber. Que un valor no sigui reductible a la seva funció mercantil no vol dir que sigui inútil, tampoc no implica que no comporti cap virtut econòmica, ni que no tingui també un valor mercantil, ans al contrari: tal com va demostrar Paul Valéry, el “valor esperit”, que és la condició de la riquesa en totes les seves formes, també és el que produeix la riquesa en totes les seves formes. No obstant això, aquesta producció no pot ni s’ha de convertir en valor d’intercanvi, ja que si ho és, com va continuar demostrant Valéry, el valor esperit, que és el valor pràctic en tant que no és reductible a un simple valor d’ús, disminueix ineluctablement.
Aquesta qüestió del valor es pot analitzar i cal fer-ho en termes d’entropia i de neguentropia . En tant que guany de temps possible, i segons la manera com aquest guany es valori ( com a valor d’ús o com a valor pràctic), l’automatització, mentre que permet uns guanys de temps que es poden diluir en un augment constant de la rapidesa i la calculabilitat o bé invertir-se en el temps dels sabers que ultrapassen aquesta usura del temps, permet ja sigui augmentar l’entropia, és a dir, la devaluació i la destrucció del sistema que produeix l’automatització, ja sigui,al contrari, confirmar-la en augmentar la neguentropia, es a dir, la diversitat de les capacitacions i les maneres de saber basades en allò que la filosofia anomena l’autonomia.
Si no responem aquest tipus de preguntes, la robotització de la producció, que és ineludible, ens conduirà a unes contradiccions econòmiques de tal magnitud que es traduiran en una guerra econòmica encara més viva que la que es lliure avui dia i que ens pot conduir al caos.
Bernat Stieger.
( Filòsof, director de l’Institut de Recherche et d’Innovation (IRI) del Centre Georges Pompidou i professor de filosofia a la Universitat de Tecnologia de Compiègne. La seva tasca de recerca es centra en la relació entre filosofia i tecnologia, el capitalisme i la cultura del consum.)
Nota: Aquest article ha estat publicat originàriament a La Maleta de Portbou 9 (gener-febrer 2015), la versió catalana és obra del diari ARA, ISSN:2014010X.
