El
bon govern
La pregunta pel bon govern
travessa vint-i-cinc segles de tradició filosòfica. Des del
orígens. Plató hi va dedicar el text més extens dels seus que ha
arribat fins a nosaltres, i el títol encara ressona com una
exigència de la vida en comú amb ambicions de justícia: República.
I Aristòtil, sens dubte el més influent d'aquesta nissaga
peculiar (durant segles, sense més indicació, va ser “el
Filòsof”), va escriure un text d'una actualitat estranya i
inquietant. El títol, per si sol, defineix la més alta activitat
d'allò que els humans fem, Política, en la qual es formula,
per primer cop, que aquesta no és una ocupació professional, la
dels gestors de la cosa pública, sinó el que els humans, per
sobre de cap altra cosa, som: éssers polítics.
Hi ha alguna cosa de fascinant
en aquest moment auroral: l'aspiració a parlar de tot, del que és
diví i el que és humà, natural i artificial, vida quotidiana i
moments memorables, bondat i bellesa, sentits i intel·ligència.
L'aspiració, doncs, a convertir en paraula, i la paraula dialogada,
el nostre món: perquè allò que som i allò que ens passa o allò
que fem només comença a ser pensant de debò quan ho convertim en
paraula i ho confrontem amb el que diuen altres, quan discutim i
quan, de vegades, som capaços de posar-nos d'acord en algunes coses.
En Plató i Aristòtil descobrim, per primer cop, que la forma
d'organitzar-nos i governar-nos no és una realitat donada, com un
fenomen immutable de la naturalesa, sinó una realitat sotmesa a
l'escrutini i la impugnació: un problema. Plató va passar revista a
les diferents formes de govern del seu temps (la tirania i la
monarquia, l'aristocràcia i l'oligarquia, i per descomptat la
democràcia), i les seves reflexions constitueixen el primer balanç
amb voluntat sistemàtica que intenta contestar la pregunta essencial
de la vida en comú : quina és la millor forma de govern?, com
hauria de ser el bon govern?.
Aquestes qüestions no han
deixat de preocupar la filosofia com un fil conductor ininterromput.
I no podia ser altrament, perquè la filosofia, encara que la
caricatura imagini els filòsofs com un éssers extravagants al marge
del món, no ha deixat de pensar qüestions essencials de la vida
humana. I la vida humana, a diferència de les altres formes de vida,
no és res si no és amb els altres, al voltant d'alguna cosa
en comú. I, per això, la pregunta (com hauria de ser el bon
govern?) no només continua oberta avui, sinó que és, de totes les
que afecten la vida en comú, la més urgent i necessària.
Semblar clar, tanmateix, que
avui la pregunta ja no pot ser només per la forma de govern,
o pel sistema polític, que millor permet organitzar l'espai del
pluralisme i les diferències, en l'horitzó d'un sistema més just i
igualitari, sinó per la matèria de la governació: què, qui
i com governa? Pregunta que equival a problematitzar la diferència,
avui ja insostenible, entre governants i governats. Quan avui
tant es parla, amb una paraula que ja ha passat a formar part del
nostre vocabulari, d'empoderament, es posa sobretot de
manifest que la pregunta pel bon govern no és una pregunta per la
forma de govern, sinó per la manera segons la qual, en el govern, hi
participen governants i governats. Les formes d'aprofundiment
democràtic, avui, passen per les exigències plantejades, en les
darreres dècades, per la democràcia radical o la democràcia
directa i per les diverses formes d'intensificació de la
participació ciutadana en les estratègies, dispositius i decisions
de govern. La pregunta pel bon govern, avui, equival a la pregunta
per com podem governar-nos. O per com hauríem de fer-ho.
Xavier
Antich
Xavier Antich, és
professor d'Estètica a la Universitat de Girona. Aquest article el
podeu trobar, també, en el seu llibre “La voluntat de
comprendre”. Ed Arcàdia. Barcelona,2016.
No hay comentarios:
Publicar un comentario