.
De la veritat a la
postveritat
Recordo la meva perplexitat
quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya
els resultats de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar
els meus dubtes sobre la validesa de moltes d’elles; havent
treballat en recerques sociològiques fetes amb aquesta eina, conec
alguna cosa dels valors relatius de les mostres; conec també una
mica les trampes que fan algunes empreses a l’hora de fixar les
mostres, que sovint no consten realment dels casos que anuncien sinó
d’una proporció molt menor, que anul·la la fiabilitat dels
resultats. Malauradament, entre nosaltres s’exerceix un control
molt escàs de la qualitat d’aquests productes.
La resposta del director em va
deixar glaçada: “No hi fa res. La notícia, en si mateixa, també
crea opinió. I això és el que compta”.
Llavors em va semblar la
reflexió d’un cínic. Estava davant un cas de postveritat,
encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el
de falsedat. Però el cinisme s’ha generalitzat, i ho ha fet
embolicant més la troca: el nom de postveritat
esmenta la paraula
veritat, no falsedat.
Pot semblar una veritat, només que post.
Com que som en una època de molts post
–posthumanisme, postfotografia, postmodernisme, fins i tot – i
ser post sembla
de bon to, la
postveritat potser
també pot colar com qualsevol altra modernitat post.
Que som en un
moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem,
i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no
anomenar allò que volem que sigui.
La reflexió sobre la
postveritat
és un repte que ens interpel·la directament. ¿Hem de deixar que es
tergiversin constantment les situacions socials, que es doni per bona
qualsevol versió de la realitat? Quin sentit té, llavors, que ens
esforcem a escatir els fets i les seves conseqüències, si s’accepta
qualsevol afirmació, contrastada o no, mentre contribueixi a
escampar l’opinió que convé a qui disposa de l’altaveu? I no
només ens interpel·la a nosaltres, sinó a tot tipus de recerca
d’intent de trobar i difondre veritats útils. M’imagino la
desesperació dels nutricionistes, per exemple, o dels farmacèutics,
quan senten com es difonen postveritats
que amenacen la
salut de la població i quan, si intenten contrarestar-les, comproven
que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu, un
d’aquests fragments del mirall de la veritat que els déus van
trencar al principi dels temps i que som incapaços de reconstruir.
Quines són les
característiques de la postveritat
que la fan,
tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat
és una manipulació
de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de
qüestions i conceptes que estan legitimats en l’àmbit públic,
que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que
ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d’aquí, se’ls manipula
fins a canviar-ne el sentit. Owen Jones, aquest escriptor anglès amb
cara de bon noi, explica amb gran claredat com es va imposar a
Anglaterra el pensament neoliberal en l’etapa de la presidenta
Thatcher. “ Tot va ser obra dels
think tanks*
- diu-, i el secret consisteix a ser descaradament populistes”.
Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben
senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals,
que mobilitzen perquè es presenten com a evidències. Cita, entre
altres, una frase de Lord Bell, un dels factòtums d’aquella
revolució neoliberal : “La publicitat consisteix a tenir una idea
que capti la imaginació del públic i el faci canviar d’actitud o
de conducta. I la política hauria de ser el mateix” ( Jones, El
establishment, 2015).
És així com es va soscavar el suport a l’estat del benestar
explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats,
per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es
va desacreditar el sector públic i les seves empreses i serveis,
dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a
baix preu entre la indiferència general.
Què contribueix a fer que les
postveritats siguin
acceptades i es difonguin? La simplicitat i l’emotivitat dels
missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la
població: l’antiintel·lectualisme, les poques ganes d’escalfar-se
el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se’ns
escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics
saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el
populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics.
Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen
clar i fort i es fan entendre.
El populisme és molt antic, i
encara cal saber què és realment populisme en aquest moment quan
s’aplica a tort i a dret per desqualificar qualsevol adversari.
Allò que s’està accelerant és el seu ús en els mitjans de
comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb
les armes a la mà, calen altres armes; l’economia és la
principal, però també, indubtablement, l’opinió pública. Si no
fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s’esforcen
pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al
capital, per a l’1% que aspira a quedar-s’ho tot. La guerra dels
nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb
paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.
Marina
Subirats – Sociòloga-
(Diari ARA. 29
d’Abril del 2017)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Think tanks:
Institució investigadora o qualsevol altre tipus d’organització
que ofereix consells i idees sobre assumptes de política, comerç i
interessos militars. Normalment aquest terme es refereix
específicament a organitzacions on uns quants teòrics i
intel·lectuals pluridisciplinaris elaboren anàlisis o
recomanacions polítiques.
Alguns exemples: CIDOB, FAES,
FRIDE.
No hay comentarios:
Publicar un comentario