.
EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES
Vaig anar a viure a
Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà
on encara teníem la
clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El
primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una
altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per
haver avisat a crits tot els badocs que allò era una estafa, i al metro em van
voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les
burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava
de ningú i venia ensenyat d’un models participatiu on si el gronxador de davant
de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre
vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he
après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que
m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests
pobres comissionistes et volo fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als
caixes i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni
enfrontar-me a grups. Però no estic especialment orgullós, a vegades enyoro
aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículment confiat.
Com a pare que ara
educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta
desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha
teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reivindicar
les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles
ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es
preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut
o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent
amic.
Carles Capdevilla.-
La vida que aprenc. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2017.
M'ha emocinat l'article, quante persones, hem sigut i som així, canfiades de naturalesa, però això és la bondat que impera una esperança de pau a la nostra estimada societat...però toquem peus a terra, no està de més ser una mica precavits. Podem lluitar amb la paraula, amb la llibertat d'expressió, als mitjans de comunicació, oral i escrita i a les noves tecnologies, sempre amb l'educació i la delicades qie es mereix tothom
ResponderEliminar