.
Preàmbul:
Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la
permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat
l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I
tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens
situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...
El disgust dels escanyapobres
(Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*
Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara
un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna,
i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb
escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de
sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han
cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals
és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a
més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun
dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a
dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa
gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones
que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.
Hi ha una resposta que sorgeix de forma
instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver
de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions
salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més
enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs
polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions
de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La
impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa
pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes
Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a
Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de
ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del
fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les
necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és
la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls
i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.
De la mateixa manera, és necessari no incórrer
en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris,
ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la
novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la
mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha
estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris,
petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en
el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren,
i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de
la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA,
ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames per maximitzar els beneficis, són indignes de
qualsevol mercat de treball seriós.
* Sebastià
Alzamora (escriptor)
No hay comentarios:
Publicar un comentario