PREMI AL MÈRIT DE LES LLETRES EBRENQUES A MANEL OLLÉ

DISCURS DE RAFAEL HARO DE CONCESSIÓ DEL PREMI AL MÈRIT DE LES LLETRES EBRENQUES A MANEL OLLÉ I ALBIOL AMPOSTA, 

19 d’octubre de 2018

 Alentir el temps amb la intencionalitat constant per descriure els fets i les gents. L’acció també, en cap cas però, l’acció desmesurada i impossible, la que ens arrastra quotidianament fins les ansietats, les depressions, la sensació d’insatisfacció... fent cas omís a les advertències que intuïm i que ens diuen que val la pena aturar-se, matar la pressa, gaudir de cada moment intentant respirar els colors, atenent cadascun dels seus racons, coneixent els mobles de les nostres estances, les pedres del marge, les varietats de l’olivera, les aromes de la garrofa, el bestiar, les cases, els corrals... i sobretot les persones que transcorren vora nostre i que configuren també qui som i qui esdevindrem. 

 Si la novel·la esdevé un divertiment i assistim, els últims anys, a publicacions que van paral·leles al ritme dels temps, ja sabem, aquesta societat accelerada que va batejar Bauman com la modernitat líquida on tot flueix, com els líquids, i res no perdura, res no roman, tot canvia constantment, des de les relacions socials, basades en la transitorietat i l’utilitarisme, fins els mateixos egos, caràcters o personalitats, que acaben esdevenint essències tan líquides i fútils com els mateixos interessos de mercat; cal entendre, també com una advertència, que la vida no és una cosa a fer sinó una cosa a ser, i que no cal córrer tant per a arribar tots al tossal dels quiets. I dic això, perquè l’escriptor, escriptor en majúscules, que avui homenatgem, és capaç de deturar el temps, de fer saber – com a docent que és i ha estat -, de fer gaudir amb l’exercici de la lectura explicant, i explicar és desplegar allò plegat, tot un món, un món que ens és propi, no tan llunyà en el temps. 

 I estem al davant d’un home d’una qualitat literària i humana extraordinàries. Fet a reconèixer, a reivindicar altres persones, herois de la quotidianitat, a fer-nos reviure altres moments en aquests mateixos llocs, una àmplia faixa que va de les nostres comarques a més enllà del Sénia, i que té, en la serra de Godall i Ulldecona el seu centre emocional. Moltes d’aquestes persones, els seus fets, les seves coses cauen sovint en l’oblit més desconsiderat. També la nostra història i el patrimoni que ha deixat qui ens ha precedit en el temps. Moltes d’aquestes persones han conviscut amb natros representant un món, un territori, un paisatge, una llengua que s’esmicola en nom d’un mal entès progrés. 

 Just, entenent que l’homenatge que fa el nostre autor als antics oficis, a les antigues construccions, a la ja antiga manera de parlar... el fa a través de dones i homes que habitaven aquí i que si ara natros tenim i som, és perquè elles i ells, d’una o altra manera, ens precediren. 

Homenatge que fa al treballador que coneix bé el seu ofici i que el fa amb una dedicació tan propera a la virtut que és igual si pagès, ramader, terrissaire, escrivent, paleta, pintor... així, just és l’homenatge. 

Homenatge que fa a un territori víctima de l’especulació més absurda i egoista, i que ens ha portat a perdre autèntiques joies del nostre patrimoni. També es perden i s’han perdut oficis que feien que les coses tinguessin un valor que mai no recuperarem, per la mateixa incomprensió d’un progrés que malbarata un mon, el mon dels nostres pares, el nostre món, en nom no d’un viure millor sinó d’un tenir més que ens asfixia i que ens fa recomptar, a cada passa, els dies que ens manquen per a la jubilació. 

Homenatge que fa a la llengua, a la llengua d’aquí amb els seus girs, amb la seua pronunciació, amb les seues dites, les seues autòctones paraules. Homenatge a la nostra forma de dir el mon, que és la forma d’habitar-lo, que és, en poc o en molt, diferent a la d’altres contrades. 

Homenatge que fa al seu país que és el nostre, a la llibertat que no acabem d’assolir, a la igualtat que molts encara no entenen, a la solidaritat més necessària que mai, però també a la diferència que ens fa ser qui som i qui volem continuar sent. 

El nostre autor, des d’una una curiositat que mai no s’acaba: antropologia, entomologia, biologia, arquitectura, història, arts... una curiositat al servei també de qui vulgue escoltar-lo des d’una vocació de mestratge que bé sabem tots els qui el coneixem. I també al servei pràctic, en allò en que se’l pugue menester. 

Amic dels seus amics, apassionat, conversador...  

Autor de “L’última vinyeta” Premi Joan Cid i Mulet, 1995. Cooperativa gràfica dertosense, 1995. “Macianet, el ventallenc” Pagès editors, 1998 “El llibre de les abelles” Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996 “Els ex-libris de Frederic Mauri” Centre Picasso d’Orta, 2002 “174 ex-libris de Frederic Mauri” Publicacions Abadia de Montserrat, 2009 “Micalet Verderol” Pagès Editors, 2011 “L’escamot de la nit serrada” Onada Editors, 2018 

Ell és Manel Ollé i Albiol. I per acabar amb el meu parlament el regal de Frederic Mauri.