L'article del mes

L'article que tots els mesos ens proposa Sisco Lahosa:

Preàmbul: En motiu de tot el que hem anat vivint, políticament i socialment parlant aquests darrers temps, reflexions com les que aquest diplomàtic, filòsof, polític i assagista italià ens fa, no deixen de tenir plena vigència. Quantes coses hi ha que no sabem i que ens tenen com protagonistes!. Han passat els anys i encara ara continuem tenint la sensació que entre “el palau i la plaça” no només hi ha una distància física o de funcions, també hi ha molta “falta de transparència”.

Malauradament la majoria de mitjans de comunicació ni ajuden ni ajudaran a espargir aquesta “boira”, ans al contrari, si no anem vius, ens la faran més espessa.

.

La boira entre el Palau i la plaça és sempre densa : ... “ No us sorprengueu que no se sàpiguen les cosses del passat [...] perquè si ho considereu bé, no tenim notícia veritable de les presents [...] i sovint entre el palau i la plaça hi ha una boira tan espessa o un mur tan gruixut, que, en no poder penetrar-h l’ull dels homes, el poble sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia.” Guicciardini, Francesco (1483-1540)*

.

Entre els consells dispensats en forma d’”admonicions”, aquest “aforisme” és un dels més cèlebres que es troben en els Ricordi de Francesco Guicciardini*. Valent-se d’una experiència madura al llarg de divuit anys (1512-1530) d’activitat política i diplomàtica, l’autor reflexiona sobre la “boira” que s’interposa entre la plaça i el palau. Palazzo Vecchio i piazza della Signoria, a Florència, es converteixen, doncs, en el símbol del misteri que envolta els llocs on es deté el poder, inaccessibles als governants ,que, des de fora, voldrien entendre el que realment s’hi fa. Entre qui governa i qui no governa s’estableix la mateixa relació asimètrica que hi ha entre qui sap i qui no sap:“El poble en sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia”. Però aquest “no saber” no depèn ni de la distància temporal ( “ No us sorprengueu que no sàpiguen les coses del passat”), ni de l’espacial (“no conèixer les coses que es fan a les províncies o en llocs remots”). Es tracta més aviat de la impossibilitat natural de penetrar en les seus on s’exerceix el poder, perquè entre el príncep i els seus súbdits hi ha sempre una “boira” o un “mur” que no deixa veure més enllà. No és sorprenent, per tant, que el món estigui ple d’opinions equivocades i efímeres ( “ És per això que el món s’omple fàcilment d’opinions errònies i vanes” ). I encara que per Guicciardini – que va viure en una època marcada per rapides mutacions- l’univers sencer dels intercanvis socials sembli governat per la il·lusió i per la impossibilitat d’establir-hi regles absolutes, la lectura del seu aforisme legitima una pregunta: ¿ avui, a segles de distància, la boira entre el palau i la plaça s’ha dissipat, o bé s’ha tornat encara més espessa?.

.

*-Busqueu: Guicciardini, Francesco a metahistoria.com/ biografies.

.

**- Podreu trobar aquests i altres textos a: “ Clàssics per a la vida” de Nuccio Ordine,

editat per Quaderns Crema. Barcelona,2017.

diLLUMs d'arts al forn, el logo

I gràcies a Josep Boldó, el nostre col·lectiu disposa ja de logo:

Trobada de novembre

Ahir trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Baltasar Casanova ens va llegir un fragment de l'obra Rojos de sang els arrossars, amb què fou finalista al premi literari de Manlleu i vam fer tertúlia amb base a article proposat per Sisco Lahosa, i Josep Maria Bonet ens parlà del seu proper disc, i vam tastar els panellets de Núria Menasanch, i vam beure i menjar les tapes del Forn de la Canonja. 

I vam presentar el nostre logo.

L'article mensual

L'article que cada mes ens proposa Sisco Lahosa. Entre noticies, convocatòries, missatges i neguits, prenem temps per reflexionar i anar paint:

 .

Però, tot això és legítim?

Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directives polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns i altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític modern.

Des de les instàncies de poder espanyoles ( legislatives, executives i judicials a l’uníson) es repeteix que els que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i, en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que no siguin reconegudes com legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns, així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu argumentari, des del 7 d’octubre ( “el que no és legal no és democràtic”) , perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una absurditat com aquesta.

Què volem dir quan parlem de “legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia Aristòtil, fa vint-i- cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre començava a pensar a partir del que , en grec, és la paraula més repetida en els seus textos : “légetai...” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.

El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme la llei”,. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “ fundat en el dret, vàlid perquè és conforme a la llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei, d’on deriva la legitimitat d’una cosa. Afegim, a més, que dret , segons entén el diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.

No hauria de ser gaire complicat d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret, per avalar aquesta obvietat, que mentre que el que és legal només remet, com a fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada moment. Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la llei, és Déu, font inspiradora de la legitimitat del que és legal . I, en sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà, última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis. En el pensament polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.

Per això, Alexis de Tocqueville va formular a “La democràcia a Amèrica”, un clàssic indiscutible i indiscutit del pensament polític modern, que “ quan es vol parlar de les lleis polítiques [...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot ve del poble i tot hi torna”.

En les qüestions que ens ocupen aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”. És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i la seva funció, que no hi ha més legitimitat per al que el Parlament de Catalunya pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat. I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.

 .

Xavier Antich (Filòsof i professor de la UDG). Diari Ara 12/Oct/2017

Versos contra la violència (La Ràpita-Roquetes) repercussions

Un recull de repercussions mediàtiques i a les xarxes.
.
Vídeo sencer del recital de La Ràpita
Vídeo sencer del recital de Roquetes
Telenotícies de TV3, minut 23.44
Canal 21
Primera columna
La Vanguardia
Ribera on line
Vilaweb
El nacional
Diari més
La república checa
Al dia
Ebredigital
Aguaita
Vilaweb ampliació
Canal Terres de l'Ebre
Esdeveniment facebook
Fotos Glòria Fandos
Sergi Quiñonero
Àlbum de fotos
Avui
Cadena SER

Versos contra la violència (participants)

Em plau passar la llista de les persones que van participar als dos recitals de Versos contra la violència, el 7 d'octubre a La Ràpita, i el 8 d'octubre a Roquetes, a banda de totes les persones que van mostrar la seva solidaritat i que no els era possible assistir.
Espero no haver-me deixat ningú. 
Més informació a l'etiqueta d'aquest mateix blog, o a l'esdeveniment del facebook.
Properament, més notícies, perquè Versos contra la violència no ha acabat les seves activitats.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM
.

Adriana Alonso-Villaverde, Ajuntament de Roquetes, Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Agustí Clua, Andreu Carranza, Àngel Martí, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Begonya Ferré, Biblioteca Mercè Lleixà, Carme Cruelles, Carmen Martínez, Conxita Jiménez, Cor Flumine, Daniel Ruiz i Pallach, diLLUMS d’Arts al Forn, Dolors Roo, Eduard Carmona, Eduard Sánchez, Eduardo Margaretto, Emigi Subirats, Emili Rosales, Enric Panisello, Èrika Ferraté, Ernest Redó, Esther Baiges, Fede Cortés, Gerard Lluís Climent, Glòria Fandos, Jesús M. Tibau, Joan Arrufat, Joan Todó, Joana Serret, Jordi Duran, Josep Igual, Josep Messegué, Juan Manuel Garcia, Judit Torné, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Mar de fora, Maria José Benlloch Estellé, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Menasanch, Òscar Olagaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Ricardo Gascon, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, Txell Aixarch, Vicent Pelllicer, Xavier Aragó i Zoraida Burgos

Trobada de setembre

Comença una nova temporada de les trobades dels diLLUMS d'arts al forn.

Normalment ens trobem el primer dilluns de cada mes, però com que els dos primers han estat festius a Tortosa, la trobada de setembre tindrà lloc el 18 de setembre, a partir de les 20.30 hores.

Tothom està convidat a participar, a gaudir de la conversa, a intercanviar inquietuds, idees, sensacions, projectes, etc, sempre al voltant de la cultura, i de compartir taula i menjar al Forn de la Canonja de Tortosa.

De moment ja tenim confirmada per a aquesta trobada, la presència de l'escriptor i fotògraf Vicent Pellicer, que ens obsequiarà amb el passi d'una selecció de fotografies del seu darrer llibre, Terres de l'Ebre i Matarranya, encisadores.