diLLUMs d'arts al forn, el logo

I gràcies a Josep Boldó, el nostre col·lectiu disposa ja de logo:

Trobada de novembre

Ahir trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Baltasar Casanova ens va llegir un fragment de l'obra Rojos de sang els arrossars, amb què fou finalista al premi literari de Manlleu i vam fer tertúlia amb base a article proposat per Sisco Lahosa, i Josep Maria Bonet ens parlà del seu proper disc, i vam tastar els panellets de Núria Menasanch, i vam beure i menjar les tapes del Forn de la Canonja. 

I vam presentar el nostre logo.

L'article mensual

L'article que cada mes ens proposa Sisco Lahosa. Entre noticies, convocatòries, missatges i neguits, prenem temps per reflexionar i anar paint:

 .

Però, tot això és legítim?

Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directives polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns i altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític modern.

Des de les instàncies de poder espanyoles ( legislatives, executives i judicials a l’uníson) es repeteix que els que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i, en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que no siguin reconegudes com legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns, així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu argumentari, des del 7 d’octubre ( “el que no és legal no és democràtic”) , perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una absurditat com aquesta.

Què volem dir quan parlem de “legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia Aristòtil, fa vint-i- cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre començava a pensar a partir del que , en grec, és la paraula més repetida en els seus textos : “légetai...” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.

El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme la llei”,. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “ fundat en el dret, vàlid perquè és conforme a la llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei, d’on deriva la legitimitat d’una cosa. Afegim, a més, que dret , segons entén el diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.

No hauria de ser gaire complicat d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret, per avalar aquesta obvietat, que mentre que el que és legal només remet, com a fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada moment. Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la llei, és Déu, font inspiradora de la legitimitat del que és legal . I, en sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà, última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis. En el pensament polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.

Per això, Alexis de Tocqueville va formular a “La democràcia a Amèrica”, un clàssic indiscutible i indiscutit del pensament polític modern, que “ quan es vol parlar de les lleis polítiques [...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot ve del poble i tot hi torna”.

En les qüestions que ens ocupen aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”. És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i la seva funció, que no hi ha més legitimitat per al que el Parlament de Catalunya pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat. I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.

 .

Xavier Antich (Filòsof i professor de la UDG). Diari Ara 12/Oct/2017

Versos contra la violència (La Ràpita-Roquetes) repercussions

Un recull de repercussions mediàtiques i a les xarxes.
.
Vídeo sencer del recital de La Ràpita
Vídeo sencer del recital de Roquetes
Telenotícies de TV3, minut 23.44
Canal 21
Primera columna
La Vanguardia
Ribera on line
Vilaweb
El nacional
Diari més
La república checa
Al dia
Ebredigital
Aguaita
Vilaweb ampliació
Canal Terres de l'Ebre
Esdeveniment facebook
Fotos Glòria Fandos
Sergi Quiñonero
Àlbum de fotos
Avui
Cadena SER

Versos contra la violència (participants)

Em plau passar la llista de les persones que van participar als dos recitals de Versos contra la violència, el 7 d'octubre a La Ràpita, i el 8 d'octubre a Roquetes, a banda de totes les persones que van mostrar la seva solidaritat i que no els era possible assistir.
Espero no haver-me deixat ningú. 
Més informació a l'etiqueta d'aquest mateix blog, o a l'esdeveniment del facebook.
Properament, més notícies, perquè Versos contra la violència no ha acabat les seves activitats.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM
.

Adriana Alonso-Villaverde, Ajuntament de Roquetes, Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Agustí Clua, Andreu Carranza, Àngel Martí, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Begonya Ferré, Biblioteca Mercè Lleixà, Carme Cruelles, Carmen Martínez, Conxita Jiménez, Cor Flumine, Daniel Ruiz i Pallach, diLLUMS d’Arts al Forn, Dolors Roo, Eduard Carmona, Eduard Sánchez, Eduardo Margaretto, Emigi Subirats, Emili Rosales, Enric Panisello, Èrika Ferraté, Ernest Redó, Esther Baiges, Fede Cortés, Gerard Lluís Climent, Glòria Fandos, Jesús M. Tibau, Joan Arrufat, Joan Todó, Joana Serret, Jordi Duran, Josep Igual, Josep Messegué, Juan Manuel Garcia, Judit Torné, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Mar de fora, Maria José Benlloch Estellé, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Menasanch, Òscar Olagaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Ricardo Gascon, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, Txell Aixarch, Vicent Pelllicer, Xavier Aragó i Zoraida Burgos

Trobada de setembre

Comença una nova temporada de les trobades dels diLLUMS d'arts al forn.

Normalment ens trobem el primer dilluns de cada mes, però com que els dos primers han estat festius a Tortosa, la trobada de setembre tindrà lloc el 18 de setembre, a partir de les 20.30 hores.

Tothom està convidat a participar, a gaudir de la conversa, a intercanviar inquietuds, idees, sensacions, projectes, etc, sempre al voltant de la cultura, i de compartir taula i menjar al Forn de la Canonja de Tortosa.

De moment ja tenim confirmada per a aquesta trobada, la presència de l'escriptor i fotògraf Vicent Pellicer, que ens obsequiarà amb el passi d'una selecció de fotografies del seu darrer llibre, Terres de l'Ebre i Matarranya, encisadores.

El disgust dels escanyapobres

Un nou article mensuals que ens recomana Sisco Lahosa per a reflexionar:
.

Preàmbul:

Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...

El disgust dels escanyapobres  (Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*

Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.

Hi ha una resposta que sorgeix de forma instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.

De la mateixa manera, és necessari no incórrer en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris, ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris, petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren, i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA, ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames  per maximitzar els beneficis, són indignes de qualsevol mercat de treball seriós.

                                                                             * Sebastià Alzamora (escriptor)