El maltractament

Sovint, massa per desgràcia, els mitjans de comunicació es fan ressò de la mort d’una dona, mare de família o no, en mans del “seu” maltractador. Quan passa ens sentim colpits i amb el pas del temps o amb l’aparició d’una nova notícia de semblant o paregudes circumstàncies, ens hi acabem “acomodant”. Pot ser perquè ens sentim impotents. Què hi podem fer?...

Sisco Lahosa

El maltractament

Som el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a nosaltres mateixos i als altres defineix la nostra posició al món. No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que ens infligim els uns als altres.

La paraula maltractament ha esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent gran… Allà on la denuncia clàssica de l’alienació i de l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments. Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un sofriment, moltes vegades antic, per al qual no tenia paraules.

Però més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec fermament que el maltractament és una categoria política i que defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort. Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no, que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem paraules de bons companys.

La nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”, “Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de relació amb efectes polítics continus.

Curiosament, no tenim una sola paraula per al bon tracte. Com també tenim la possibilitat de dir malviure però no bon viure . Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres noms i infinitius?.

Marina Garcés*

Marina Garcés és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest article el podreu trobar en el seu llibre : “Fora de classe”. Textos de filosofia de guerrilla. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2016.