L'article que cada mes ens proposa Sisco Lahosa.
Entre noticies, convocatòries,
missatges i neguits, prenem temps per reflexionar i anar paint:
.
Però, tot això és legítim?
Des de fa uns mesos, un problema
travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives
promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya.
Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades
a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per
se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat
constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directives
polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol
interpretació, pugui ser discutida per uns i altres intèrprets igual d’autoritzats
però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i
legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític
modern.
Des de les instàncies de poder
espanyoles ( legislatives, executives i judicials a l’uníson) es repeteix que
els que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al
contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i,
en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que
no siguin reconegudes com legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns,
així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver
coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de
banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com
el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu
argumentari, des del 7 d’octubre ( “el que no és legal no és democràtic”) ,
perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una
absurditat com aquesta.
Què volem dir quan parlem de
“legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia
Aristòtil, fa vint-i- cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir
sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les
paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre
començava a pensar a partir del que , en grec, és la paraula més repetida en els
seus textos : “légetai...” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan
parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no
perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.
El Diccionari de la llengua
catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme la
llei”,. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a
la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o
convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “ fundat en el dret,
vàlid perquè és conforme a la llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure
que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim
desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a
alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o
siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei,
d’on deriva la legitimitat d’una cosa. Afegim, a més, que dret , segons entén el
diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer
allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o
l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.
No hauria de ser gaire complicat
d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una
argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret,
per avalar aquesta obvietat, que mentre que el que és legal només remet, com a
fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i
uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada
moment. Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la
llei, és Déu, font inspiradora de la legitimitat del que és legal . I, en
sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà,
última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis. En el pensament
polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen
les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la
legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de
les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.
Per això, Alexis de Tocqueville
va formular a “La democràcia a Amèrica”, un clàssic indiscutible i indiscutit
del pensament polític modern, que “ quan es vol parlar de les lleis polítiques
[...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una
formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món
polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot
ve del poble i tot hi torna”.
En les qüestions que ens ocupen
aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar
d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin
contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari
de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut
d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”.
És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i
la seva funció, que no hi ha més legitimitat per al que el Parlament de Catalunya
pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat.
I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.
.
Xavier Antich (Filòsof i
professor de la UDG). Diari Ara 12/Oct/2017
