Versos contra la violència (La Ràpita-Roquetes) repercussions

Un recull de repercussions mediàtiques i a les xarxes.
.
Vídeo sencer del recital de La Ràpita
Vídeo sencer del recital de Roquetes
Telenotícies de TV3, minut 23.44
Canal 21
Primera columna
La Vanguardia
Ribera on line
Vilaweb
El nacional
Diari més
La república checa
Al dia
Ebredigital
Aguaita
Vilaweb ampliació
Canal Terres de l'Ebre
Esdeveniment facebook
Fotos Glòria Fandos
Sergi Quiñonero
Àlbum de fotos
Avui
Cadena SER

Versos contra la violència (participants)

Em plau passar la llista de les persones que van participar als dos recitals de Versos contra la violència, el 7 d'octubre a La Ràpita, i el 8 d'octubre a Roquetes, a banda de totes les persones que van mostrar la seva solidaritat i que no els era possible assistir.
Espero no haver-me deixat ningú. 
Més informació a l'etiqueta d'aquest mateix blog, o a l'esdeveniment del facebook.
Properament, més notícies, perquè Versos contra la violència no ha acabat les seves activitats.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM
.

Adriana Alonso-Villaverde, Ajuntament de Roquetes, Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Agustí Clua, Andreu Carranza, Àngel Martí, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Begonya Ferré, Biblioteca Mercè Lleixà, Carme Cruelles, Carmen Martínez, Conxita Jiménez, Cor Flumine, Daniel Ruiz i Pallach, diLLUMS d’Arts al Forn, Dolors Roo, Eduard Carmona, Eduard Sánchez, Eduardo Margaretto, Emigi Subirats, Emili Rosales, Enric Panisello, Èrika Ferraté, Ernest Redó, Esther Baiges, Fede Cortés, Gerard Lluís Climent, Glòria Fandos, Jesús M. Tibau, Joan Arrufat, Joan Todó, Joana Serret, Jordi Duran, Josep Igual, Josep Messegué, Juan Manuel Garcia, Judit Torné, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Mar de fora, Maria José Benlloch Estellé, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Menasanch, Òscar Olagaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Ricardo Gascon, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, Txell Aixarch, Vicent Pelllicer, Xavier Aragó i Zoraida Burgos

Trobada de setembre

Comença una nova temporada de les trobades dels diLLUMS d'arts al forn.

Normalment ens trobem el primer dilluns de cada mes, però com que els dos primers han estat festius a Tortosa, la trobada de setembre tindrà lloc el 18 de setembre, a partir de les 20.30 hores.

Tothom està convidat a participar, a gaudir de la conversa, a intercanviar inquietuds, idees, sensacions, projectes, etc, sempre al voltant de la cultura, i de compartir taula i menjar al Forn de la Canonja de Tortosa.

De moment ja tenim confirmada per a aquesta trobada, la presència de l'escriptor i fotògraf Vicent Pellicer, que ens obsequiarà amb el passi d'una selecció de fotografies del seu darrer llibre, Terres de l'Ebre i Matarranya, encisadores.

El disgust dels escanyapobres

Un nou article mensuals que ens recomana Sisco Lahosa per a reflexionar:
.

Preàmbul:

Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...

El disgust dels escanyapobres  (Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*

Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.

Hi ha una resposta que sorgeix de forma instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.

De la mateixa manera, és necessari no incórrer en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris, ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris, petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren, i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA, ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames  per maximitzar els beneficis, són indignes de qualsevol mercat de treball seriós.

                                                                             * Sebastià Alzamora (escriptor)

Trobada diLLUMS d'Arts al forn, juliol

El passat 3 de juliol, vam gaudir d’una nova trobada mensual dels diLLUMS d’arts al Forn, portser la més internacional fins ara, amb participació de persones d’origen rus, italià i britànic.

La vetllada fou diversa, i mig fruit de la programació i la improvisació.

Sílvia Panisello i Emigdi Subirats ens van recitar, vestits per a l’ocasió, un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, on s’esmenta el poble de Campredó.

Eduardo Margaretto ens parlà de l’associació cultura Mar de fora, de La Ràpita, i del llibre col·lectiu Mot i mirada, que barreja imatge i poesia, tot d’autors rapitencs. I clar, també ens parlà de la seva passió per John Fante.

Sílvia Panisello ens recità un poema del llibre Geografia intima do deserto, de Micheliny Vermschk, traduït per Zoraida de Torres Burgos.

Jesús M. Tibau ens llegí un fragment de Crònica del país natal, d’Artur Bladé i desumvila, i de Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela.

Emigdi Subirats ens recità uns quants poemes.

I vam poder conèixer alguns dels primers versos escrits en català d’Alyona Ananeva.

I El Forn de la Canonja ens oferí unes delicioses tapes, algunes, com a primícia, encara en fase de prova, a les quals vam donar la nostra gustosa opinió.

I vam riure, i xerrar, i xalar, i moltes coses més.

El 7 d’agost, més.

EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

L'article que cada mes ens proposa per a reflexionar Sisco Lahosa, aquest cop en homenatge a Carles Capdevila.
.

EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà

on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tot els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un models participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.

Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et volo fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixes i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículment confiat.

Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reivindicar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.

Carles Capdevilla.- La vida que aprenc. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2017.

Trobada del mes de maig

Dilluns passat, trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Entre altres coses, vam comentar l'article proposat per Sisco Lahosa, vaig recomanar llibres com Alex, de Pierre Lemaitre, vaig fer una lectura, en col·laboració de Sílvia Panisello Cabrera dels sonets de Shakespeare, traduïts per Gerard Vergés, que recentment s'han reeditat, i d'un fragment d'un lllibre tan divertit i deliciós com Del bon humor tortosí, de Joan Moreria. Noemí Molinero ens va ensenyar els seus llibres infantils, vam parlar de traducció, vam gaudir de l'exposició de Llangostera que aquests dies hi ha al Forn de la Forn de La Canonja, vam fer tertúlia sobre la llengua i els models lingüístics, de forma molt distesa i riallera, comentant expressions ebrenques com "de matí manyana", o "a boqueta nit" (tertúlia que ha tingut continuïtat al nostre grup de whatsapp), vam menjar, vam beure, vam aprendre, vam compartir, vam riure....

La propera, el 5 de juny. Us la perdreu?