miércoles, 8 de marzo de 2017

La trobada del mes de març





El 6 de març vam gaudir d'una nova trobada mensual, amb comentari de l'article proposat per Sisco Lahosa, amb propostes d'activitats de cara a Sant Jordi, amb la lectura d'un nou poema de Sílvia Panisello, amb la degustació dels plats proposats pel Forn de la Canonja, amb el ja tradicional cremat, i moltes coses més.
Us espreem a la propera, el 3 d'abril.

lunes, 6 de marzo de 2017

L'article del mes

Article proposat per Sisco Lahosa aquest mes:
.
En context i perspectiva (A propòsit de “Casa nostra és casa vostra”)
La migració massiva no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i invertint-ne de tant en tant la direcció. “El nostre estil de vida” implica que hi hagi “persones sobreres”. Persones localment “inútils” – que hi són de més, que no poden tenir feina – a causa del progrés econòmic, o localment intolerables – rebutjades per raó del malestar, de les hostilitats i dels conflictes deguts a les transformacions polítiques i socials i subsegüents lluites pel poder. A més, avui dia paguem les conseqüències de la desestabilització profunda i, segons sembla, sense perspectives de la regió de l’Orient Mitjà causada per les polítiques i les aventures militars mal calculades, d’una miopia absurda i sens dubte fracassades, de les potències occidentals.
I així, els factors que hi ha darrere els moviments massius actuals en els punts de partida són dobles; però també ho són l’impacte d’aquests moviments als punts d’arribada i les reaccions dels països receptors. A les regions “desenvolupades” del planeta, en les quals busquen aixopluc tant els emigrants com els refugiats, hi ha interessos comercials que cobegen i reben amb els braços oberts l’afluència de mà d’obra barata i de persones amb habilitats que poden aportar molts beneficis. Però per al gruix de la població, que ja està prou aclaparada per la fragilitat de la seva existència i la precarietat de la seva posició socials i les seves perspectives, aquesta afluència és senyal de més competència en el mercat laboral, més incertesa i pèrdua de possibilitats de prosperar: un estat d’ànim políticament explosiu, mentre els polítics oscil·len insegurs entre desitjos incompatibles de gratificar els amos del capital a qui serveixen i d’aplacar els temors dels seus electors.
En resum, tal com estan les coses ara i com sembla que estaran durant molt de temps encara, és poc probable que s’acabi la migració massiva, ni per manca de motius, d’una banda, ni pels intents ingenus d’aturar-la, de l’altra... Aixecar murs per tal d’aturar els immigrants a pocs passos dels “nostres patis del darrere” és tan ridícul com l’anècdota que expliquen de Diògenes, el filòsof de l’antiguitat que vivia dins d’una bóta amb la qual rodolava amunt i avall dels carrers de la seva ciutat natal, Sínope. Quan li van preguntar per què es comportava d’aquella manera tan estranya, ell va respondre que, en veure que els seus veïns s’afanyaven a tancar i barrar les portes de casa seva i a esmolar les espases, va decidir que també volia contribuir a la defensa de la ciutat i impedir que fos conquerida per les tropes d’Alexandre de Macedònia que s’acostaven.
Tanmateix el que ha passat més recentment, aquests últims anys, és que s’ha produït un salt enorme en el nombre total d’immigrants que truquen a la porta d’Europa, perquè s’hi ha afegit refugiats i sol·licitants d’asil; aquest salt ha estat degut al nombre cada vegada més gran d’estats que s’ensorren, més ben dit, que ja s’han ensorrat, o, en realitat, de territoris sense estat i, per tant, també sense llei, que són escenaris d’interminables guerres tribals i sectàries, de massacres i de pillatge i d’un campi qui pugui constants. En gran mesura, aquest és el dany col·lateral causat per les expedicions militars a l’Afganistan i l’Iraq, unes expedicions errònies, nefastes i desastroses, que van portar a la substitució dels règims dictatorials per un panorama d’anarquia i violència frenètica incessants. Unes expedicions instigades i fomentades pel comerç global d’armes fora de tot control i enfortit per la cobdiciosa industria armamentística, amb el suport tàcit (encara que massa sovint exposat amb orgull en fires d’armes internacionals) de governs obsessionats per augmentar el producte nacional brut. L’allau de refugiats empesos per l’imperi de la violència arbitrària a abandonar casa seva i les seves preuades possessions, l’allau de persones que busquen refugi fugint dels camps de la mort, s’afegeix al flux constant de migrants econòmics, moguts pel desig ben humà d’allunyar-se del sòl erm i anar allà on l’herba és verda; de deixar enrere les terres empobrides i sense futur i anar a les terres somiades riques en oportunitats. D’aquest flux constant de persones que busquen l’oportunitat de tenir un nivell de vida decent ( un corrent que flueix sense parar des dels inicis de la humanitat i que la indústria moderna productora de persones sobreres i vides malaguanyades només ha accelerat), Paul Collier ens en diu:
El primer fet és que l’escletxa salarial entre el països pobres i els rics és immensa i que el procés de creixement global farà que es mantingui així durant dècades. El segon és que la migració no farà disminuir significativament aquesta escletxa perquè els mecanismes de retroacció són massa febles. El tercer és que mentre hi continuï havent migració, hi continuarà havent diàspores durant dècades. Per consegüent, l’escletxa salarial persistirà, mentre que les causes que motiven la migració augmentaran. Això implica que l’emigració des dels països pobres cap als rics s’accelerarà. En aquest futur previsible, la migració internacional no assolirà l’equilibri. Ens trobem en el començament d’un desequilibri de proporcions èpiques”*.
Segons dades del mateix autor – només disposava estadístiques fins l’any 2000- “El que va fer que la xifra es disparés de 20 milions a més de 60 milions va ser l’emigració des dels països pobres cap als rics. A més, l’augment es va accelerar dècada rere dècada... És raonable suposar que a la dècada del 2000 es continuaria accelerant”. Podem dir que, seguint la seva pròpia lògica i tendència, la població dels països pobres i la dels rics es comporten com el líquid d’uns vasos comunicants. El nombre d’immigrants tendirà a pujar buscant l’equilibri fins que els nivells de benestar s’igualin en els dos sectors, “desenvolupat” i “en vies de desenvolupament”(?), del planeta globalitzat. Així i tot, per arribar a aquest resultat probablement es tardarà moltes dècades, fins i tot excloent els girs inesperats del destí històric.

Bauman, Zygmunt.- Desconeguts a la porta de casa. Arcàdia, Barcelona 2016

martes, 7 de febrero de 2017

Trobada de febrer de 2017




Ahir va tenir lloc la trobada mensual (primer dilluns de mes) dels diLLUMS d'ARts al Forn, al Forn de la Canonja a Tortosa.
Es tracta d'una trobada informal de gent amant de la cultura, per a compartir impressions, conèixer-nos, mostrar la nostra obra, xerrar, encetar projectes... tant se val si són escriptors, músics, pintors, ceramistes, o simplement consumidors de cultura; gent amb una àmplia trajectòria al seu darrere o gent que està escrivint el seu primer llibre, o comença a tenir ganes de mostrar allò que pinta.
Ahir, per exemple, Sílvia Panisello ens va llegir el poema amb què fa poc ha guanyat el premi Ramon Ferrando de poesia, i jo, un dels poemes del premi Terra de Fang.
Dins del meu àmbit, m'agrada recomanar llibres, i llegir-ne un fragment o vaig fer amb el recull de contes nens de llet, de Damià Bardera, i la novel·la Ei guardià de les trufes, de Fèlix Edo. D'aquest llibre en vam fer la lectura d'un petit fragment, amb la col·laboració de Sílvia Panisello, Mercè Falcó i Joan Panisello.
Ens deixem sorprendre per les tapes que ens ofereixen al Forn de la Canonja, i Agustí Forner ens prepara un cremat, que ja comença a ser tradició.
En resum, xalem.
Tothom hi és benvingut, i si voleu més informació, en podeu trobar al blog, a la pagina de facebook, o al correu dillumsdartsalforn@gmail.com

domingo, 5 de febrero de 2017

L'article del mes

L'article que aquest mes ens recomana Sisco Lahosa:
.
¿Cuánta verdad es deseable?
Este artículo es el fruto de una conversación durante un encuentro casual en un tren con el filósofo, escritor y profesor Francesc Torralba, tres la cual me envió ¿Cuánta transparencia podemos digerir?, título de uno de sus libros que recomiendo.
Hay personas con un elevado concepto de sí mismas, idealistas que desdeñan al mundo y al prójimo por su falta de transparencia, que nunca encuentran en el otro la honestidad que les suponía, gente a la que deprime la falta de claridad ajena. Pero el concepto de transparencia necesita una reflexión. Sin lugar a dudas, ser cristalino es un valor en alza, especialmente en un entorno con tantos casos de corrupción política y en una Sociedad donde la mentira y la trampa son rentables, dada la laxitud y lentitud de la justicia. Pero como dice Torralba en su libro, llevamos años haciendo un mal uso de esta palabra. Hemos traicionado la importancia que tenía y que dábamos a la palabra dada. Si se cree en la palabra de alguien no se necesita su transparencia. Por tanto, el auge que ha experimentado este concepto no es ni un triunfo ni una buena noticia, sino el síntoma de que la palabra ha perdido su valor y el resultado de una ausencia de confianza.
Pero ¿qué ocurre en las relaciones personales? ¿Cuánta transparencia queremos en elles? A priori, desearíamos saber si nos aprecian de veras. Querríamos saberlo todo sin tener en cuenta que la total transparencia puede hacer mucho daño porque la verdad suele ser, de hecho, muy dolorosa.
Hay personas que creen y afirman que es mejor no saber. Si no nos enteramos, no sufrimos y el problema es del otro, del que miente. De ahí el dicho “ojos que no ven, corazón que no siente”. Pero Torralba desvela en su libro un aspecto aún más interesante: la importancia de los secretos, que desempeñan un papel fundamental en las relaciones personales y llegan a ser uno de sus motores más preciados. Probablemente si supiéramos absolutamente todo de alguien, no sentiríamos atracción alguna por esa persona. Conocerse es en realidad el proceso a través del cual dos personas deciden ir descubriendo sus enigmas al otro: sus deseos, sus manías, sus intimidades, sus fobias, sus adicciones, sus defectos y virtudes. En ese transcurso, uno decide libremente cuánto desnudarse ante el otro, hasta qué nivel de confianza entregarse. Se trata de un viaje sin final hacia el conocimiento mutuo que también puede permitir descubrir más sobre uno mismo.
Torralba afirma en su texto que el erotismo precisa del secreto porque, cuando este desaparece, también lo hace el interés, la seducción, el juego y el enigma. Si el erotismo requiere de la existencia de secretos y este es la cultura del deseo, se podría afirmar que sin secretos desaparece el deseo. Este es el punto en el que se debe introducir la variable tiempo. Es verdad que las relaciones de muchos años pueden producir rutina, pero si se mantienen bien significa que el proceso de descubrimiento del otro no ha terminado.
Ahora fijémonos en algunas de esas aplicaciones digitales dirigidas a facilitar las cites sexuales. Se trata de un proceso totalmente opaco y transparente a la vez: es claro en la intención porque resulta obvio lo que se busca, pero es opaco con relación a la persona porque no interesa el proceso de descubrir los secretos del otro. La transparencia es tan abismal de salida que, finalizado el encuentro sexual, lo más frecuente es que el interés mutuo decaiga tan rápido como surgió. También la pornografía consiste en despojar al otro de sus secretos, de su dimensión privada, de la parte más intrínseca. Por eso estimula el sexo, pero no el deseo de adentrarse en el autentico ser del otro.
El mundo actual está basado en la cultura de la exhibición. Es una Sociedad del espectáculo, como definió Vargas Llosa en el título de uno de sus libros. La civilización del espectáculo. Fijémonos en que la mayor parte de lo que viaja por memes y whatsapp son vídeos y fotos de coses sorprendentes, chistes, burles... Producen sorpresa, pero no suscitan interés. Es pornografía aunque no salga un desnudo. No hay secreto ni erotismo. Ver por ver, pero no afán de descubrir.
Pero volvamos a la transparencia entre personas: igual que guardar un secreto es un deber y una exigencia, también lo es el respeto a la no transparencia del otro. Podemos pedir que no haya engaño, pero no una sinceridad absoluta. Se trata – tan fácil i tan difícil- de encontrar a la persona que nos atraiga lo suficiente para adentrarnos en sus secretos y seguir queriéndola. Y confiarle los nuestros sin sentir vergüenza. En eso consiste la transparencia. No es un destino ni un objetivo, sino un viaje. La gran pregunta en toda relación, personal, laboral e incluso en el ámbito social, es: ¿cuánta transparencia deseamos realmente?.
Fernando Trías de Bes

-Escriptor i economista-

domingo, 11 de diciembre de 2016

Trobada de desembre

Aquest mes singular, no ens trobem el primer dilluns de mes, sinó el dilluns 12 de desembre, com sempre al Forn de la Canonja, a partir de les 20.30 hores.
Us esperem

L'article del mes

L'article que cada mes ens recomana Sisco Lahosa:
Quan arriben aquestes dates de l’any, no està de més suggerir la conveniència de trobar un temps per fer balanç i repensar tot o bona part del que ha esdevingut en nosaltres i en el món proper i llunyà durant aquests darrers 365 dies del 2016…

L’espai i el temps

Qui domina l’espai i el temps domina les nostres vides. Això ho sabien els senyors que posaven els castells dalt dels turons i tancaven els pobles entre muralles. Ho sabien les religions que aixecaven campanars i minarets per veure i ser vistos per la comunitat i marcar les hores. Ho sap l’encarregat de la fàbrica i ho saben molt bé els experts en management i en economia de l’atenció.
Però això, que és una obvietat, ho oblidem cada dia quan insistim a canviar les nostres vides personals i col·lectives sense intervenir sobre l’espai i el temps en què transcorren. Volem fer més coses, volem arribar a més llocs. Multipliquem les temporalitats amb què ens relacionem i diversifiquem els espais físics i virtuals per on transitem. Però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heidegger en deia la concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot omplir de més i més coses.
No vivim en el temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai. Això és molt diferent que dir que som un compost d’ànima i cos situat en un determinat punt de l’espai i del temps. Que som temps i espai vol dir que la nostra experiència del món és la que crea i desplega les coordenades espaciotemporals que li donen sentit.
En les nostres societats actuals hi ha molta activitat i molt poca experiència. Molta circulació i molt poca transformació. La raó és precisament aquesta: no qüestionem l’espai i el temps. Només hi circulem i els omplim, fins a saturar-los.
Un dels principals fronts de la crisi del nostre temps és la saturació i la impotència que assetgen, avui, la tasca educativa i l’acció cultural. Per què es fan tantes coses i  serveixen tan poc? El temps i l’espai de la producció i del consum capitalista es deixen omplir de projectes i de productes, d’activitats i de propostes. Però si no alterem les coordenades de l’experiència, el que estem fent, finalment, només reprodueix la realitat.

Els il·lustrats dels segles XVIII i XIX confiaven en la potencia emancipadora de l’educació i de l’experiència estètica no pels seus continguts adoctrinadors, sinó per la seva capacitat de redefinir sensibilitats. Fer-nos una altra sensibilitat: és l’aposta cultural emancipadora, de de la Il·lustració fins a Giles Deleuze. I la sensibilitat és, precisament, l’experiència de l’espai i el temps i la possibilitat de transformar-la. La nostra sensibilitat, avui, està saturada: d’informació, de comunicació, d’activitat, d’oferta, de programes i de projectes. No insistim a saturar-la, comencem a alliberar-la.

Marina Garcés


Marina Garcés és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest i altres articles els podreu trobar en el seu llibre: “Fora de classe” de la editorial Arcàdia. 

domingo, 6 de noviembre de 2016

El maltractament

Sovint, massa per desgràcia, els mitjans de comunicació es fan ressò de la mort d’una dona, mare de família o no, en mans del “seu” maltractador. Quan passa ens sentim colpits i amb el pas del temps o amb l’aparició d’una nova notícia de semblant o paregudes circumstàncies, ens hi acabem “acomodant”. Pot ser perquè ens sentim impotents. Què hi podem fer?...
Sisco Lahosa
El maltractament
Som el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a nosaltres mateixos i als altres defineix la nostra posició al món. No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que ens infligim els uns als altres.
La paraula maltractament ha esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent gran… Allà on la denuncia clàssica de l’alienació i de l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments. Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un sofriment, moltes vegades antic, per al qual no tenia paraules.
Però més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec fermament que el maltractament és una categoria política i que defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort. Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no, que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem paraules de bons companys.
La nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”, “Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de relació amb efectes polítics continus.
Curiosament, no tenim una sola paraula per al bon tracte. Com també tenim la possibilitat de dir malviure però no bon viure . Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres noms i infinitius?.
Marina Garcés*

Marina Garcés és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest article el podreu trobar en el seu llibre : “Fora de classe”. Textos de filosofia de guerrilla. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2016.