miércoles, 8 de marzo de 2017
La trobada del mes de març
El 6 de març vam gaudir d'una nova trobada mensual, amb comentari de l'article proposat per Sisco Lahosa, amb propostes d'activitats de cara a Sant Jordi, amb la lectura d'un nou poema de Sílvia Panisello, amb la degustació dels plats proposats pel Forn de la Canonja, amb el ja tradicional cremat, i moltes coses més.
Us espreem a la propera, el 3 d'abril.
lunes, 6 de marzo de 2017
L'article del mes
Article proposat per Sisco Lahosa aquest mes:
.
.
En context i perspectiva (A
propòsit de “Casa nostra és casa vostra”)
La migració massiva no és,
ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des
dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i
invertint-ne de tant en tant la direcció. “El nostre estil de
vida” implica que hi hagi “persones sobreres”. Persones
localment “inútils”
– que hi són de més, que no poden tenir feina – a causa del
progrés econòmic, o localment
intolerables –
rebutjades per raó del malestar, de les hostilitats i dels
conflictes deguts a les transformacions polítiques i socials i
subsegüents lluites pel poder. A més, avui dia paguem les
conseqüències de la desestabilització profunda i, segons sembla,
sense perspectives de la regió de l’Orient Mitjà causada per les
polítiques i les aventures militars mal calculades, d’una miopia
absurda i sens dubte fracassades, de les potències occidentals.
I així, els factors que hi ha
darrere els moviments massius actuals en els punts de partida són
dobles; però també ho són l’impacte d’aquests moviments als
punts d’arribada i les reaccions dels països receptors. A les
regions “desenvolupades” del planeta, en les quals busquen
aixopluc tant els emigrants com els refugiats, hi ha interessos
comercials que cobegen i reben amb els braços oberts l’afluència
de mà d’obra barata i de persones amb habilitats que poden aportar
molts beneficis. Però per al gruix de la població, que ja està
prou aclaparada per la fragilitat de la seva existència i la
precarietat de la seva posició socials i les seves perspectives,
aquesta afluència és senyal de més competència en el mercat
laboral, més incertesa i pèrdua de possibilitats de prosperar: un
estat d’ànim políticament explosiu, mentre els polítics
oscil·len insegurs entre desitjos incompatibles de gratificar els
amos del capital a qui serveixen i d’aplacar els temors dels seus
electors.
En resum, tal com estan les
coses ara i com sembla que estaran durant molt de temps encara, és
poc probable que s’acabi la migració massiva, ni per manca de
motius, d’una banda, ni pels intents ingenus d’aturar-la, de
l’altra... Aixecar murs per tal d’aturar els immigrants a pocs
passos dels “nostres patis del darrere” és tan ridícul com
l’anècdota que expliquen de Diògenes, el filòsof de l’antiguitat
que vivia dins d’una bóta amb la qual rodolava amunt i avall dels
carrers de la seva ciutat natal, Sínope. Quan li van preguntar per
què es comportava d’aquella manera tan estranya, ell va respondre
que, en veure que els seus veïns s’afanyaven a tancar i barrar les
portes de casa seva i a esmolar les espases, va decidir que també
volia contribuir a la defensa de la ciutat i impedir que fos
conquerida per les tropes d’Alexandre de Macedònia que
s’acostaven.
Tanmateix el que ha passat més
recentment, aquests últims anys, és que s’ha produït un salt
enorme en el nombre total d’immigrants que truquen a la porta
d’Europa, perquè s’hi ha afegit refugiats i sol·licitants
d’asil; aquest salt ha estat degut al nombre cada vegada més gran
d’estats que s’ensorren, més ben dit, que ja s’han ensorrat,
o, en realitat, de territoris sense estat i, per tant, també sense
llei, que són escenaris d’interminables guerres tribals i
sectàries, de massacres i de pillatge i d’un campi qui pugui
constants. En gran mesura, aquest és el dany col·lateral causat per
les expedicions militars a l’Afganistan i l’Iraq, unes
expedicions errònies, nefastes i desastroses, que van portar a la
substitució dels règims dictatorials per un panorama d’anarquia i
violència frenètica incessants. Unes expedicions instigades i
fomentades pel comerç global d’armes fora de tot control i
enfortit per la cobdiciosa industria armamentística, amb el suport
tàcit (encara que massa sovint exposat amb orgull en fires d’armes
internacionals) de governs obsessionats per augmentar el producte
nacional brut. L’allau de refugiats empesos per l’imperi de la
violència arbitrària a abandonar casa seva i les seves preuades
possessions, l’allau de persones que busquen refugi fugint dels
camps de la mort, s’afegeix al flux constant de migrants econòmics,
moguts pel desig ben humà d’allunyar-se del sòl erm i anar allà
on l’herba és verda; de deixar enrere les terres empobrides i
sense futur i anar a les terres somiades riques en oportunitats.
D’aquest flux constant de persones que busquen l’oportunitat de
tenir un nivell de vida decent ( un corrent que flueix sense parar
des dels inicis de la humanitat i que la indústria moderna
productora de persones sobreres i vides malaguanyades només ha
accelerat), Paul
Collier ens en diu:
“El primer fet és que
l’escletxa salarial entre el països pobres i els rics és immensa
i que el procés de creixement global farà que es mantingui així
durant dècades. El segon és que la migració no farà disminuir
significativament aquesta escletxa
perquè els mecanismes de retroacció són massa febles. El tercer és
que mentre hi continuï havent migració, hi continuarà havent
diàspores durant dècades. Per consegüent, l’escletxa salarial
persistirà, mentre que les causes que motiven la migració
augmentaran. Això implica que l’emigració des dels països pobres
cap als rics s’accelerarà. En aquest futur previsible, la migració
internacional no assolirà l’equilibri. Ens trobem en el
començament d’un desequilibri de proporcions èpiques”*.
Segons dades del mateix autor
– només disposava estadístiques fins l’any 2000- “El
que va fer que la xifra es disparés de 20 milions a més de 60
milions va ser l’emigració des dels països pobres cap als rics. A
més, l’augment es va accelerar dècada rere dècada... És
raonable suposar que a la dècada del 2000 es continuaria
accelerant”.
Podem dir que, seguint la seva pròpia lògica i tendència, la
població dels països pobres i la dels rics es comporten com el
líquid d’uns vasos comunicants. El nombre d’immigrants tendirà
a pujar buscant l’equilibri fins que els nivells de benestar
s’igualin en els dos sectors, “desenvolupat” i “en vies de
desenvolupament”(?), del planeta globalitzat. Així i tot, per
arribar a aquest resultat probablement es tardarà moltes dècades,
fins i tot excloent els girs inesperats del destí històric.
Bauman, Zygmunt.-
Desconeguts a la
porta de casa. Arcàdia, Barcelona 2016
martes, 7 de febrero de 2017
Trobada de febrer de 2017
Ahir va tenir lloc la trobada mensual (primer dilluns de mes) dels diLLUMS d'ARts al Forn, al Forn de la Canonja a Tortosa.
Es tracta d'una trobada informal de gent amant de la cultura, per a compartir impressions, conèixer-nos, mostrar la nostra obra, xerrar, encetar projectes... tant se val si són escriptors, músics, pintors, ceramistes, o simplement consumidors de cultura; gent amb una àmplia trajectòria al seu darrere o gent que està escrivint el seu primer llibre, o comença a tenir ganes de mostrar allò que pinta.
Ahir, per exemple, Sílvia Panisello ens va llegir el poema amb què fa poc ha guanyat el premi Ramon Ferrando de poesia, i jo, un dels poemes del premi Terra de Fang.
Dins del meu àmbit, m'agrada recomanar llibres, i llegir-ne un fragment o vaig fer amb el recull de contes nens de llet, de Damià Bardera, i la novel·la Ei guardià de les trufes, de Fèlix Edo. D'aquest llibre en vam fer la lectura d'un petit fragment, amb la col·laboració de Sílvia Panisello, Mercè Falcó i Joan Panisello.
Ens deixem sorprendre per les tapes que ens ofereixen al Forn de la Canonja, i Agustí Forner ens prepara un cremat, que ja comença a ser tradició.
En resum, xalem.
Tothom hi és benvingut, i si voleu més informació, en podeu trobar al blog, a la pagina de facebook, o al correu dillumsdartsalforn@gmail.com
domingo, 5 de febrero de 2017
L'article del mes
L'article que aquest mes ens recomana Sisco Lahosa:
.
.
¿Cuánta
verdad es deseable?
Este
artículo es el fruto de una conversación durante un encuentro
casual en un tren con el filósofo, escritor y profesor Francesc
Torralba, tres la cual me envió ¿Cuánta
transparencia podemos digerir?, título
de uno de sus libros que recomiendo.
Hay
personas con un elevado concepto de sí mismas, idealistas que
desdeñan al mundo y al prójimo por su falta de transparencia, que
nunca encuentran en el otro la honestidad que les suponía, gente a
la que deprime la falta de claridad ajena. Pero el concepto de
transparencia necesita una reflexión. Sin lugar a dudas, ser
cristalino es un valor en alza, especialmente en un entorno con
tantos casos de corrupción política y en una Sociedad donde la
mentira y la trampa son rentables, dada la laxitud y lentitud de la
justicia. Pero como dice Torralba en su libro, llevamos años
haciendo un mal uso de esta palabra. Hemos traicionado la importancia
que tenía y que dábamos a la palabra dada. Si se cree en la palabra
de alguien no se necesita su transparencia. Por tanto, el auge que ha
experimentado este concepto no es ni un triunfo ni una buena noticia,
sino el síntoma de que la palabra ha perdido su valor y el resultado
de una ausencia de confianza.
Pero ¿qué
ocurre en las relaciones personales? ¿Cuánta transparencia queremos
en elles? A priori,
desearíamos saber si nos aprecian de veras. Querríamos saberlo todo
sin tener en cuenta que la total transparencia puede hacer mucho daño
porque la verdad suele ser, de hecho, muy dolorosa.
Hay
personas que creen y afirman que es mejor no saber. Si no nos
enteramos, no sufrimos y el problema es del otro, del que miente. De
ahí el dicho “ojos que no ven, corazón que no siente”. Pero
Torralba desvela en su libro un aspecto aún más interesante: la
importancia de los secretos, que desempeñan un papel fundamental en
las relaciones personales y llegan a ser uno de sus motores más
preciados. Probablemente si supiéramos absolutamente todo de
alguien, no sentiríamos atracción alguna por esa persona. Conocerse
es en realidad el proceso a través del cual dos personas deciden ir
descubriendo sus enigmas al otro: sus deseos, sus manías, sus
intimidades, sus fobias, sus adicciones, sus defectos y virtudes. En
ese transcurso, uno decide libremente cuánto desnudarse ante el
otro, hasta qué nivel de confianza entregarse. Se trata de un viaje
sin final hacia el conocimiento mutuo que también puede permitir
descubrir más sobre uno mismo.
Torralba
afirma en su texto que el erotismo precisa del secreto porque, cuando
este desaparece, también lo hace el interés, la seducción, el
juego y el enigma. Si el erotismo requiere de la existencia de
secretos y este es la cultura del deseo, se podría afirmar que sin
secretos desaparece el deseo. Este es el punto en el que se debe
introducir la variable tiempo. Es verdad que las relaciones de muchos
años pueden producir rutina, pero si se mantienen bien significa que
el proceso de descubrimiento del otro no ha terminado.
Ahora
fijémonos en algunas de esas aplicaciones digitales dirigidas a
facilitar las cites sexuales. Se trata de un proceso totalmente opaco
y transparente a la vez: es claro en la intención porque resulta
obvio lo que se busca, pero es opaco con relación a la persona
porque no interesa el proceso de descubrir los secretos del otro. La
transparencia es tan abismal de salida que, finalizado el encuentro
sexual, lo más frecuente es que el interés mutuo decaiga tan rápido
como surgió. También la pornografía consiste en despojar al otro
de sus secretos, de su dimensión privada, de la parte más
intrínseca. Por eso estimula el sexo, pero no el deseo de adentrarse
en el autentico ser del otro.
El mundo
actual está basado en la cultura de la exhibición. Es una Sociedad
del espectáculo, como definió Vargas Llosa en el título de uno de
sus libros. La
civilización del espectáculo.
Fijémonos en que la mayor parte de lo que viaja por memes
y whatsapp son
vídeos y fotos de coses sorprendentes, chistes, burles... Producen
sorpresa, pero no suscitan interés. Es pornografía aunque no salga
un desnudo. No hay secreto ni erotismo. Ver por ver, pero no afán de
descubrir.
Pero
volvamos a la transparencia entre personas: igual que guardar un
secreto es un deber y una exigencia, también lo es el respeto a la
no transparencia del otro. Podemos pedir que no haya engaño, pero no
una sinceridad absoluta. Se trata – tan fácil i tan difícil- de
encontrar a la persona que nos atraiga lo suficiente para adentrarnos
en sus secretos y seguir queriéndola. Y confiarle los nuestros sin
sentir vergüenza. En eso consiste la transparencia. No es un destino
ni un objetivo, sino un viaje. La gran pregunta en toda relación,
personal, laboral e incluso en el ámbito social, es: ¿cuánta
transparencia deseamos realmente?.
Fernando
Trías de Bes
-Escriptor
i economista-
domingo, 11 de diciembre de 2016
Trobada de desembre
Aquest mes singular, no ens trobem el primer dilluns de mes, sinó el dilluns 12 de desembre, com sempre al Forn de la Canonja, a partir de les 20.30 hores.
Us esperem
Us esperem
L'article del mes
L'article que cada mes ens recomana Sisco Lahosa:
Quan arriben
aquestes dates de l’any, no està de més suggerir la conveniència de trobar un
temps per fer balanç i repensar tot o bona part del que ha esdevingut en
nosaltres i en el món proper i llunyà durant aquests darrers 365 dies del 2016…
L’espai i el temps
Qui domina l’espai i
el temps domina les nostres vides. Això ho sabien els senyors que posaven els castells
dalt dels turons i tancaven els pobles entre muralles. Ho sabien les religions
que aixecaven campanars i minarets per veure i ser vistos per la comunitat i
marcar les hores. Ho sap l’encarregat de la fàbrica i ho saben molt bé els
experts en management i en economia de l’atenció.
Però això, que és
una obvietat, ho oblidem cada dia quan insistim a canviar les nostres vides personals
i col·lectives sense intervenir sobre l’espai i el temps en què transcorren.
Volem fer més coses, volem arribar a més llocs. Multipliquem les temporalitats
amb què ens relacionem i diversifiquem els espais físics i virtuals per on
transitem. Però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heidegger en deia la
concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta
que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot
omplir de més i més coses.
No vivim en el
temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai. Això és
molt diferent que dir que som un compost d’ànima i cos situat en un determinat
punt de l’espai i del temps. Que som temps i espai vol dir que la nostra
experiència del món és la que crea i desplega les coordenades espaciotemporals
que li donen sentit.
En les nostres
societats actuals hi ha molta activitat i molt poca experiència. Molta
circulació i molt poca transformació. La raó és precisament aquesta: no qüestionem
l’espai i el temps. Només hi circulem i els omplim, fins a saturar-los.
Un dels principals
fronts de la crisi del nostre temps és la saturació i la impotència que
assetgen, avui, la tasca educativa i l’acció cultural. Per què es fan tantes
coses i serveixen tan poc? El temps i l’espai
de la producció i del consum capitalista es deixen omplir de projectes i de
productes, d’activitats i de propostes. Però si no alterem les coordenades de
l’experiència, el que estem fent, finalment, només reprodueix la realitat.
Els il·lustrats dels
segles XVIII i XIX confiaven en la potencia emancipadora de l’educació i de l’experiència
estètica no pels seus continguts adoctrinadors, sinó per la seva capacitat de
redefinir sensibilitats. Fer-nos una altra sensibilitat: és l’aposta cultural
emancipadora, de de la Il ·lustració
fins a Giles Deleuze. I la sensibilitat és, precisament, l’experiència de
l’espai i el temps i la possibilitat de transformar-la. La nostra sensibilitat,
avui, està saturada: d’informació, de comunicació, d’activitat, d’oferta, de
programes i de projectes. No insistim a saturar-la, comencem a alliberar-la.
Marina Garcés
Marina Garcés és
filòsofa i professora a la
Universitat de Saragossa. Aquest i altres articles els podreu
trobar en el seu llibre: “Fora de classe” de la editorial Arcàdia.
domingo, 6 de noviembre de 2016
El maltractament
Sovint,
massa per desgràcia, els mitjans de comunicació es fan ressò de la
mort d’una dona, mare de família o no, en mans del “seu”
maltractador. Quan passa ens sentim colpits i amb el pas del temps o
amb l’aparició d’una nova notícia de semblant o paregudes
circumstàncies, ens hi acabem “acomodant”. Pot ser perquè ens
sentim impotents. Què hi podem fer?...
El
maltractament
Som
el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi
afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a
nosaltres mateixos i als altres defineix la nostra posició al món.
No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que
veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de
dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una
cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en
el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que
ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que
ens infligim els uns als altres.
La
paraula maltractament
ha
esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha
permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques
invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu
pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent
gran… Allà on la denuncia clàssica de l’alienació i de
l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del
maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als
hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i
tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments.
Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de
maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un
sofriment, moltes vegades antic, per al qual no tenia paraules.
Però
més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec
fermament que el maltractament és una categoria política i que
defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones
maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort.
Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot
ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no,
que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats
dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres
vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què
sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què
diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la
doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem
paraules de bons companys.
La
nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció
i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”,
“Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem
dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim
ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de
relació amb efectes polítics continus.
Curiosament,
no tenim una sola paraula per al bon
tracte.
Com també tenim la possibilitat de dir malviure
però
no bon
viure
. Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres
noms i infinitius?.
Marina
Garcés*
Marina
Garcés
és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest
article el podreu trobar en el seu llibre : “Fora
de classe”. Textos
de filosofia de guerrilla. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2016.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)






