Aquest mes singular, no ens trobem el primer dilluns de mes, sinó el dilluns 12 de desembre, com sempre al Forn de la Canonja, a partir de les 20.30 hores.
Us esperem
Trobada mensual informal, normalment primer dilluns de mes, i sense programa previ de persones amb inquietuds culturals a Tortosa, o de qualsevol altre lloc que s’hi vulguin afegir:
domingo, 11 de diciembre de 2016
L'article del mes
L'article que cada mes ens recomana Sisco Lahosa:
Quan arriben
aquestes dates de l’any, no està de més suggerir la conveniència de trobar un
temps per fer balanç i repensar tot o bona part del que ha esdevingut en
nosaltres i en el món proper i llunyà durant aquests darrers 365 dies del 2016…
L’espai i el temps
Qui domina l’espai i
el temps domina les nostres vides. Això ho sabien els senyors que posaven els castells
dalt dels turons i tancaven els pobles entre muralles. Ho sabien les religions
que aixecaven campanars i minarets per veure i ser vistos per la comunitat i
marcar les hores. Ho sap l’encarregat de la fàbrica i ho saben molt bé els
experts en management i en economia de l’atenció.
Però això, que és
una obvietat, ho oblidem cada dia quan insistim a canviar les nostres vides personals
i col·lectives sense intervenir sobre l’espai i el temps en què transcorren.
Volem fer més coses, volem arribar a més llocs. Multipliquem les temporalitats
amb què ens relacionem i diversifiquem els espais físics i virtuals per on
transitem. Però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heidegger en deia la
concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta
que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot
omplir de més i més coses.
No vivim en el
temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai. Això és
molt diferent que dir que som un compost d’ànima i cos situat en un determinat
punt de l’espai i del temps. Que som temps i espai vol dir que la nostra
experiència del món és la que crea i desplega les coordenades espaciotemporals
que li donen sentit.
En les nostres
societats actuals hi ha molta activitat i molt poca experiència. Molta
circulació i molt poca transformació. La raó és precisament aquesta: no qüestionem
l’espai i el temps. Només hi circulem i els omplim, fins a saturar-los.
Un dels principals
fronts de la crisi del nostre temps és la saturació i la impotència que
assetgen, avui, la tasca educativa i l’acció cultural. Per què es fan tantes
coses i serveixen tan poc? El temps i l’espai
de la producció i del consum capitalista es deixen omplir de projectes i de
productes, d’activitats i de propostes. Però si no alterem les coordenades de
l’experiència, el que estem fent, finalment, només reprodueix la realitat.
Els il·lustrats dels
segles XVIII i XIX confiaven en la potencia emancipadora de l’educació i de l’experiència
estètica no pels seus continguts adoctrinadors, sinó per la seva capacitat de
redefinir sensibilitats. Fer-nos una altra sensibilitat: és l’aposta cultural
emancipadora, de de la Il ·lustració
fins a Giles Deleuze. I la sensibilitat és, precisament, l’experiència de
l’espai i el temps i la possibilitat de transformar-la. La nostra sensibilitat,
avui, està saturada: d’informació, de comunicació, d’activitat, d’oferta, de
programes i de projectes. No insistim a saturar-la, comencem a alliberar-la.
Marina Garcés
Marina Garcés és
filòsofa i professora a la
Universitat de Saragossa. Aquest i altres articles els podreu
trobar en el seu llibre: “Fora de classe” de la editorial Arcàdia.
domingo, 6 de noviembre de 2016
El maltractament
Sovint,
massa per desgràcia, els mitjans de comunicació es fan ressò de la
mort d’una dona, mare de família o no, en mans del “seu”
maltractador. Quan passa ens sentim colpits i amb el pas del temps o
amb l’aparició d’una nova notícia de semblant o paregudes
circumstàncies, ens hi acabem “acomodant”. Pot ser perquè ens
sentim impotents. Què hi podem fer?...
El
maltractament
Som
el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi
afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a
nosaltres mateixos i als altres defineix la nostra posició al món.
No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que
veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de
dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una
cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en
el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que
ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que
ens infligim els uns als altres.
La
paraula maltractament
ha
esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha
permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques
invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu
pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent
gran… Allà on la denuncia clàssica de l’alienació i de
l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del
maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als
hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i
tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments.
Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de
maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un
sofriment, moltes vegades antic, per al qual no tenia paraules.
Però
més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec
fermament que el maltractament és una categoria política i que
defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones
maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort.
Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot
ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no,
que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats
dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres
vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què
sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què
diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la
doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem
paraules de bons companys.
La
nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció
i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”,
“Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem
dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim
ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de
relació amb efectes polítics continus.
Curiosament,
no tenim una sola paraula per al bon
tracte.
Com també tenim la possibilitat de dir malviure
però
no bon
viure
. Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres
noms i infinitius?.
Marina
Garcés*
Marina
Garcés
és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. Aquest
article el podreu trobar en el seu llibre : “Fora
de classe”. Textos
de filosofia de guerrilla. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2016.
miércoles, 28 de septiembre de 2016
Propera trobada, 3 d'octubre
El 3 d’octubre, a partir de les 20.30, tenim una nova cinta
amb els diLLUMS d’Arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa.
.
Com sempre, tothom està convidat a assisitir i a participar
en aquesta trobada de gent amant de la cultura i l’art, tant se val si són
creadors com consumidors.
.
De moment, Sergi Quiñonero ens presentarà l’activitat Els Ports. Natura i Art, que
tindrà lloc el 16 d’octubre, i farà alguna lectura i/o intervenció poètica.
.
.
Tot plegat, acompanyat de les tapes que ens suggereixen al
Forn de la Canonja.
martes, 13 de septiembre de 2016
Trobada de setembre
Ahir vam gaudir d'una nova trobada dels diLLUMS d'Arts al Forn, al Forn de la Canonja, i podem donar per inaugurada la segona temporada. Els ànims encara estan empeltats d'estiu, aquest primer dia de curs escolar, però seguim amb ganes de continuar amb aquesta cita mensual el primer dilluns de mes, per parlar de cultra i art.
Un veterà de les trobades, Agustí Forner, ens va ensenyar una mostra de les diverses sèries de pintures realitzades aquest any, i que es poden veure al Forn de la Canonja; titelles, finestres a la terra i personatges anònims, juntament amb amb algun rostre conegut i estimat.
A mi em va plaure presentar el meu nou llibre El nostre pitjor enemic, del qual vaig llegir un fragment, i vaig aprofitar per recomanar El retorn de l'hongarès, d'Anna Moner (que estarà presetn al club de lectura de Tortosa el 4 de novembre), Música secundària de Josep Igual, i Con quien paces, les memòries de Víctor Canicio.
I tots plegats vam tenir el provolegi de conèixer de primera mà dues novel·les inèdites de dues autores novelles, a qui desitgem tota la sort del món perquè vegin editada la seva obra, tot i que després del tast que en vam fer, no els en caldrà gaire de sort. Em refereixo a Mercè Falcó i Marta Altava Prada, que s'afegeixin a les nostres trobades.
Us animem a compartir la vostra obra, o simplement el plaer de parlar de cultura i art mentre sopem al Forn de la Canonja, el proper 3 d'octubre.
Més informació a dillumsdartsalfor@gmail.com
lunes, 5 de septiembre de 2016
el bon govern
Un nou article que ens proposa Cisco Lahosa per a reflexionar:
El
bon govern
La pregunta pel bon govern
travessa vint-i-cinc segles de tradició filosòfica. Des del
orígens. Plató hi va dedicar el text més extens dels seus que ha
arribat fins a nosaltres, i el títol encara ressona com una
exigència de la vida en comú amb ambicions de justícia: República.
I Aristòtil, sens dubte el més influent d'aquesta nissaga
peculiar (durant segles, sense més indicació, va ser “el
Filòsof”), va escriure un text d'una actualitat estranya i
inquietant. El títol, per si sol, defineix la més alta activitat
d'allò que els humans fem, Política, en la qual es formula,
per primer cop, que aquesta no és una ocupació professional, la
dels gestors de la cosa pública, sinó el que els humans, per
sobre de cap altra cosa, som: éssers polítics.
Hi ha alguna cosa de fascinant
en aquest moment auroral: l'aspiració a parlar de tot, del que és
diví i el que és humà, natural i artificial, vida quotidiana i
moments memorables, bondat i bellesa, sentits i intel·ligència.
L'aspiració, doncs, a convertir en paraula, i la paraula dialogada,
el nostre món: perquè allò que som i allò que ens passa o allò
que fem només comença a ser pensant de debò quan ho convertim en
paraula i ho confrontem amb el que diuen altres, quan discutim i
quan, de vegades, som capaços de posar-nos d'acord en algunes coses.
En Plató i Aristòtil descobrim, per primer cop, que la forma
d'organitzar-nos i governar-nos no és una realitat donada, com un
fenomen immutable de la naturalesa, sinó una realitat sotmesa a
l'escrutini i la impugnació: un problema. Plató va passar revista a
les diferents formes de govern del seu temps (la tirania i la
monarquia, l'aristocràcia i l'oligarquia, i per descomptat la
democràcia), i les seves reflexions constitueixen el primer balanç
amb voluntat sistemàtica que intenta contestar la pregunta essencial
de la vida en comú : quina és la millor forma de govern?, com
hauria de ser el bon govern?.
Aquestes qüestions no han
deixat de preocupar la filosofia com un fil conductor ininterromput.
I no podia ser altrament, perquè la filosofia, encara que la
caricatura imagini els filòsofs com un éssers extravagants al marge
del món, no ha deixat de pensar qüestions essencials de la vida
humana. I la vida humana, a diferència de les altres formes de vida,
no és res si no és amb els altres, al voltant d'alguna cosa
en comú. I, per això, la pregunta (com hauria de ser el bon
govern?) no només continua oberta avui, sinó que és, de totes les
que afecten la vida en comú, la més urgent i necessària.
Semblar clar, tanmateix, que
avui la pregunta ja no pot ser només per la forma de govern,
o pel sistema polític, que millor permet organitzar l'espai del
pluralisme i les diferències, en l'horitzó d'un sistema més just i
igualitari, sinó per la matèria de la governació: què, qui
i com governa? Pregunta que equival a problematitzar la diferència,
avui ja insostenible, entre governants i governats. Quan avui
tant es parla, amb una paraula que ja ha passat a formar part del
nostre vocabulari, d'empoderament, es posa sobretot de
manifest que la pregunta pel bon govern no és una pregunta per la
forma de govern, sinó per la manera segons la qual, en el govern, hi
participen governants i governats. Les formes d'aprofundiment
democràtic, avui, passen per les exigències plantejades, en les
darreres dècades, per la democràcia radical o la democràcia
directa i per les diverses formes d'intensificació de la
participació ciutadana en les estratègies, dispositius i decisions
de govern. La pregunta pel bon govern, avui, equival a la pregunta
per com podem governar-nos. O per com hauríem de fer-ho.
Xavier
Antich
Xavier Antich, és
professor d'Estètica a la Universitat de Girona. Aquest article el
podeu trobar, també, en el seu llibre “La voluntat de
comprendre”. Ed Arcàdia. Barcelona,2016.
domingo, 14 de agosto de 2016
Propera trobada: 12 de setembre
Us recordo que la propera trobada serà el 12 de setembre, a les 20.30 hores, al Forn de la Canonja.
Més informació a dillumsdartsalforn@gmail.com
Més informació a dillumsdartsalforn@gmail.com
Suscribirse a:
Entradas (Atom)