Joc d'art i lletres

Als diLLUMs d'arts al forn ens agrada jugar, i la idea sorgida el 2008 pel col·lectiu Lo Taller d'organitzar un Mercat Solidari d'Art era massa temptadora. Aquell primer any ja vam organitzar una mena de repte en què vam convidar diversos autors a escriure textos in situ, davant d'algunes obres exposades, i recitar-los tot seguit.  

El 2019 vam repetir l'experiència, i després d'una aturada que no cal explicar, el 2022 tornem al Mercat Solidari d'Art per a jugar de  nou.

Participem Montse Pallarès, Ernest Redó, Sisco Lahosa, Rafael Ricote, Emigdi Subirats, Albert Delgado, Paul Martin, i Jesús M. Tibau. Alguns repetim per tercera vegada, altres s'afegeixen per primer cop al joc, i tots xalem de valent davant del repte, davant el munt de sensacions que ens desperten les pintures exposades. En primer lloc, cadascú escriu inspirat en una obra que li ha estat adjudicada de forma obligatòria, allí mateix, in situ, sovint de peu dret i seguint els impulsos més primaris. Alguns, després han escrit un altre text de forma voluntària i seguint el seu desig. El resultat ha estat divers i creiem que de gran qualitat, perquè l'intercanvi de sensacions entre modalitats creatives distintes així ho provoca. 

Esperem amb ganes el mercat de l'any vinent, però aquest es pot gaudir fins el 4 de gener.

Més fotos a l'àlbum de l'enllaç.

Seguidament, els textos inspirats per les obres d'art:

Lo primero que me llamo la atención fue aquella pintura. Como si fuera ayer mismo los recuerdos volvieron a mí.
Estaba en la Sala de Exposiciones de Ana, me había llamado para mostrarme una nueva colección que había puesto a la venta. Fue entonces cuando tu llegaste envuelta en aquel abrigo rojo y con esa gorra estilo niña francesa. Pero sobre todo con tu sonrisa.
Te acercaste a mi e inmediatamente comenzamos a hablar. Ana se acercó rápidamente y nos presentó, no paraba de preguntarnos si nos conocíamos con anterioridad.
Fue un rato de pintura, colores, trazos y sonrisas, un tiempo en el que nada existió salvo la luz de las pinturas. De pronto dijiste que te marchabas e igual de rápida que tu entrada fue tu salida. Recuerdo que me preguntéquéhacía yo allí, le di un par de besos a Ana y mefui a casa.
Unos días después me llamaste, he puesto unos cuadros en otra sala ¿te los enseño? Pronto fui y ocurrió como el primer día, allí al fondo los dos hablando de luz, texturas y colores aderezado todo ello con tu eterna sonrisa.
A ese día sucedieron más, poco a poco el tiempo entre ellos se fue alargandohasta que un díadesapareció tal y como había llegado.
Hoy, al entrar he visto este cuadro e inmediatamente he pensado en ti. No tiene ni tu rostro, ni tu luz, no tiene tus gestos ni tus colores, pero ¿sabes?
No se pude tener siempre todo…
Rafael Ricote, basat en una pintura d’ANNET TIMMER
 

 
Perímetre gruixut, frontera impenetrable entre la tenebra i un servidor, que pugna per teixir un hermetisme potser un xic orgullós malgrat la torsió d’un coll avesat a rendir culte a un subsòl ple de monstres massa familiars.
Només la teva veu, avesada a foragitar blaus taciturns, m’ajudaria a aixecar-me, a caminar vers una claror que encara no albiro. Au, parla’m, i que la teva llengua m’ancori a l’aire i l’espai que sí, mereixo.
 
Ernest Redó, sobre un quadre d’Encarna Largo.
 
 

Sempre havia pensar que el mar, la mar no tenia fronteres. Era, o, pot ser és la millor metàfora de la nostra capacitat d’imaginar l’infinit.
De sobre, però, el mur, la platja, el no-mar que ens retorna el que ens és proper, quotidià... tot allò que dota de nova perspectiva la nostra mirada delerosa per anar “més enllà” d’un present massa conegut.
Vivim en el dilema: finitud-infinitud / imaginació-concreció: Ho som tot en el quadre.
 
Sisco Lahosa, sobre un quadre de Neus Arasa
 

Vaig recreant aquest camí
en busca del meu destí,
al fons trobaré l’arc de Sant Martí
que desfarà la boira
i deixaré de patir.
 
Busco trobar silenci
que gronxe la meva ànima
i algú que m’abrace al matí.
 
Jo hi sóc dins
i em trobo a un altre món.
Hi haurà també patiments?
Ben segur que sí?
 
No obstant, d’aquí dintre no vull sortir....
Buscaré l’estel més bonic
perquè m’acompanye per domrmir.
 
I aquí romandré
sempre buscant la claror,
la bellesa de la natura
fins a morir.
 
Montse Pallarès, sobre una pintura de Rafel Curto
 

Vas emprendre el camí de la buidesa,
aquell que et va portar molt més enllà
del que et marcava el cercle no permès
-on les passions són un capvespre dolç.
 
L’arbre del foll desig es dibuixava,
sempre altiu i imponent, com un tel públic
entre els daurats ponents de la nostàlgia.
 
Nua,
caminant de puntetes,
xafant desig,
et vas endinsar en un món paral·lel.
I el desig es feu pell
I tot ja fou un somni bell.
 
Albert Delgado, sobre una pintura d’Annet Timmer
 

Bailan las obaliscas serenatas de ensueño
en el vapor que prendre sus cabellos
y mientras unas viven mar adentro
a alguna se le escapan los suspiros
y aotras roban amor en algo más que un hurto.
 
La de Botero finge indiferencia
con sus pechos mirando de reojo
mientras su muslo siente las caricias
que al roce le provoca el baño turco
intentando fingir indiferencia
que se traiciona con su mano izquierda.
 
Algunas son ajenas a Pasiones,
parecen olvidar hasta quién fueran,
y solo en los perfumes se evaporan
como gota de sol que se calienta
con el reflejo de su propia sombra.
 
Cuando Picasso azul se va imponiendo
al fondo de los mares y vapores
se intuyen ya en los gestos los sabores
se estremece la piel y se adivina el cuerpo.
Obaliscas en flujos de colores
Que vencen mentiras de Botero.
 
Paul Martin sobre una pintura d’Ismael Borràs
 
 

 
Exhaust el color,
de tanta vida es desencaixa.
Cap frontera el pot fer esclau,
ni cap marc en serà el cau.
Els dits del pintor
desen un catàleg d’empremtes.
 
Jesús M. Tibau sobre una pintura d’Àngel Algueró
 

 
Incerta la batalla d’aquest món
que mai no es pon on ens agrada.
Plora la nit,
ens emmarca la basarda;
que cada cel·la
cerqui el seu lloc.
 
Jesús M. Tibau sobre una pintura d’Adolf Comes
 

 
El color capta la retina,
és la vida tot un art de Sant Martí.
El blau de la mar tan nostrada,
Com un rodolí que inunda de sentiment.
En nostra ment tot es desvetlla a l’alba,
un jorn rural on tot és aliment,
en nostre cor l’olor i el color albí,
del grifonet, la font de tot plegat.
El tronc que nodreix tot el nostre anhel,
la cosa nostra és ben natural,
oliva, ametlla i garroferar.
El bau és el color de la lloança,
el terra és font de planta sana,
d’arbres robusts que oxigenen,
purifiquen i són tot nostre fonament.
Es mescla tot com esperit vital,
es pinta la vida al gust personal.
Somiem, respirem i caminem
envers horitzons de felicitat
De nou el color ens atansa l’esperança,
l’art encomana i enlaira,
talent i pensament tostemps.
El blanc, el blau, el groc, el to marró,
la vida és tota ella de color.
 
Emigdi Subirats, sobre una pintura de Carmen López
 
 

 

El riberal s’imposa com un bosc immens,
amb fullatge, brancatge, arbre excels
amb troncs de diàmetres ancestrals
amb alçada portentosa que toca el cel.
La natura és cultura, és la grandesa
Incontrolable, és la bellesa que creix
ben sana, i capta tot nostre interès.
La natura és la poesia de la vida,
l’alegria del nostre ésser en tot moment.
Vora la fontana que ens rega d’esperança
amb les raïls que són pilars,
al seu redòs, l’aigua i la terra,
al seu davant tot un retratista,
l’artista que plasma tot son esplendor.
Bé mereix uns versos de lloança,
amb la recança d’un món més humà,
on l’arbre regni, el riu circuli,
i l’aire sa sigui nostre aliment.
 
Emigdi Subirats, sobre una pintura de Rafael Curto